Ves al contingut principal

Estiu 1993, camí de Hollywood

La pel·lícula de Carla Simon, Estiu 1993, ara també Summer 1993 representarà a Espanya dins de la selecció de cintes que la gent de Hollywood haurà de seleccionar per rebre un Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera. Queda encara camí, perquè ha de passar els filtres més durs. Tinc la percepció de que se'n sortirà, més que tot perquè Estiu 1993 és una obra interessant, diferent i molt innovadora. Crec que pot agradar fora d'aquí i els EUA especialment. Espero que la sort acompanyi a la Carla, seria un premi meravellós que s'hauria de celebrar en un format de festa grossa. 

Curiosament a les Planes d'Hostoles ja tenim també mig Oscar d'un noi que es diu Laurent Witz que és fill de Angelina Guterrez i a l'hora nét de Ramona Albareda, una dona que va marxar del poble amb la retirada Republicana de l'any 1939 i que es va establir finalment a prop de Cahors (Departament de Lot). En Laurent va rebre un Oscar per un curtmetratge d'animació que s'anomenava Mr. Hublot, una producció amb bandera francesa i luxemburgesa. Més enllà dels països, la veritat és que en Witz és també una mica de les Planes, sense haver-hi nascut i segurament sense haver-la visitat gairebé mai. Al poble hi viu el seu avi-oncle, en Lluís Soldevila Albareda, germà gran de la seva mare. La Carla tampoc va néixer a les Planes, però la seva obra i la seva infància la té i la tindrà sempre allà. 

De manera que sense gairebé voler-ho, els de les Planes podrien ser els habitants d'un poble que té un Oscar i mig, o dos i que en certa manera les seves vides dels seus premiats de cinemes han tingut una significació important pel municipi. La Ramona mai va tornar a les Planes, però alguns la tenim molt present. Quan passo pel carrer de la meva àvia hi penso sempre. Havien sigut veïnes. Els avis de la Carla estaven -curiosament- a uns 50 metres, encara no de l'àvia d'en Witz i de la meva. He tingut la sort de conèixer a gairebé tota la família francesa, els seus fills i alguns dels seus néts, també vaig conèixer a gairebé tota la família de la Carla, de petit jo anava molt a fer tombs amb la Mariona, la seva tia i entrava i sortia del "Simón" a totes hores. El seu besavi -que feia bastons- va regalar-me'un un; el va fer expressament per la meva curta alçada.  És per això,  que tinc la sensació, en realitat és un desig que la Carla Simon arribarà fins al final amb la seva història d'Estiu 1993. Potser és un somni, però és un somni fantàstic.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Campiones del Món

Foto de la Ruth Vela i Esther García, propietàries i màximes responsables del Ruth Vela Gym de Girona, però també Campiones del Món de Kangoo-Jump. El títol el tenen des d'ahir diumenge, on varen participar amb altres cinc gironines en el Mundial d'aquesta modalitat. Varen competir amb més de 20 equips de diferents països i res, varen guanyar perquè senzillament són les que més emocionaren al públic i als membres del jurat. L'esdeveniment va tenir lloc a Madrid aquest passat cap de setmana. 
Vaig ser testimoni de les primeres passes que la Ruth va fer per composar la representació que varen fer-hi. En qüestió de dies la Ruth va anar cosint una coreografia que va acabar sent molt impactant i contundent. Avui he anat al Gym i han posat per aquesta fotografia. Són excepcionals i els resultats equivalen a l'esforç i la il·lusió que hi han posat. El premi és més que merescut, i res, aquí les teniu.

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.

Consell Social del Guttmann

Torno a parlar de l'Institut Guttmann perquè avui dimecres hem tingut una nova reunió del seu Consell Social, on hi són totes les organitzacions importants de la discapacitat física de Catalunya i alguna altra també de la resta de l'estat, per cert, també hi ha una representació dels companys d'Andorra. Avui hem donat el vist-i-plau al programa de treball del proper 2017 i s'ha fet un repàs dels esdeveniments que el Guttmann ha promogut i participat durant l'any 2016; el darrer de tots la setmana passada a Girona amb la presentació del llibre "Innovació i Discapacitat" que demà dia 24 es presentarà a Lleida de la mà dels companys d'ASPID. En la sessió d'avui també s'ha parlat de la marxa del projecte Guttmann-Sagrera a la ciutat de Barcelona, de la necessitat de que el sector en general i els físics en particular demanin un reforçament i actualització de les polítiques socials a la Generalitat de Catalunya. També hem pogut veure la feina que …