La renda gironina i el promig

En el Diari de Girona llegeixo que Girona és la tercera "província" en renda per càpita disponible. Més enllà de les qüestions merament tècniques i de llenguatge hem de dir que és tot un què, ja que les dues primeres, Biscaia i Navarra són territoris forals. Girona no és foral, per tant déu n'hi do. La renda que figura a la notícia és de 21.129 euros per persona. La mala notícia -en el mateix article- és que Girona és la segona de l'estat en tenir els preus al consum més alts.

Recordo que fa un temps la Diputada Pia Bosch em comentava que a Girona la pobresa és escassa, però molt severa, i la notícia d'avui confirma que ser pobre a Girona és més complicat que ser-ho en altres llocs. Jo pertanyo a un col·lectiu que està format per molta gent i m'atreviria a dir que molt pocs arriben a la xifra gironina de 21.129 euros anuals. És una mostra de la feina que ens queda per fer. La normalitat econòmica s'adquireix quan es parteix d'un promig acceptable. Estem molt lluny encara del punt de partida aquest i no cal dir el camí que ens convé emprendre per arribar-hi.

A la Vanguardia hi surt el Conseller Maragall dient que el tripartit 1.2 està fora de joc. Puc compartir aquesta opinió i afegir-hi que la part social del país -diguem-ne tercer sector- no està content de com van les coses. Fa uns anys se'ns deia que el problema eren els recursos econòmics, ara, o fins ara, que hi han hagut més diners que mai el descontent hi segueix predominant. La manera de gestionar els Serveis Socials i les estructures que s'han muntat no han arribat a la gent, s'han quedat a les tuberies burocràtiques que han anat creant, una repartidora sectària que mai ha escoltat a les organitzacions que representen col·lectius importants. Es com si el Departament d'Acció Social i Ciutadania hagués fet una deslocalització i ens mirés des de Tailàndia, per posar un exemple. Si el Conseller Maragall i també en Castells volen dir això, -suposo que volen dir més coses- hi estic d'acord. Donar Departaments a segons qui ha fet molt mal i han provocat una pèrdua de temps i d'oportunitats immenses.

Setmana fosca tirant a negra

Imatges d'avui a Girona, entre mitja tarda i cap al tard, això que a Mallorca en diuen s'horabaixa. En el moment de passar pel carril bici, just en el pont del Dimoni comencen a caure gotes. Preludi d'una petita pedregada que ha caigut, almenys al barri de Sant Narcís. La negror tanca també el color de la setmana política i econòmica d'aquest país que cau riera avall sense contemplacions. Les borses, la classe política i l'ambient laboral són més negres que el cel que es pot veure en aquestes imatges. Necessitem urgentment una primavera anticipada, sortir d'aquest hivern sòrdid, lleig i lamentable. I si plou, que puguem mirar-ho darrere un vidre, a sopluig diguem-ne.

Sense lògica

El servei d'Ocupació de la ciutat de Girona està a punt de caure perquè el programa que li donava cobertura s'acaba a final d'any. Aquesta situació provoca que un total de 35 persones que hi treballen se'n vagin a l'atur. Resumint; els que ajuden a buscar feina quedaran també sense feina. La notícia surt avui al Diari de Girona, però la gent que es mou en els sectors socials -públics i privats- saben, sabem que tot plegat està sent molt complicat. El que jo no acabo d'entendre és com no s'acceleren determinades convocatòries i d'aquesta manera es pugui entrar a l'any 2010 amb força per combatre els 555.000 aturats que hi ha Catalunya en aquests moments. No ho entenc. Se suposa que tot això hauria de tenir una prioritat absoluta, seria lògic pensar i fer-ho, no? I del sector de la discapacitat ja en parlarem també.

L'anunci

Aquesta tarda de diumenge m'he assegut al sofà de casa esperant que la Llei aquella de partits de fútbol d'interès general em permetés veure el Barça-Madrid per la televisió. Es veu que la Llei està derogada o el Constitucional està discutint què és l'interès general. Ja m'ho semblava que això no era tan senzill. En fi, no passa res, perquè a mi el fúrbor aquest tampoc m'entusiasme gaire. Això sí, tindria la televisió encesa perquè en èpoques de crisi els anuncis que fan són millors. La gent s'ha de trencar el cap per donar a conèixer el que sigui. El futbol és vell. Cada any tenim el derbi del segle, i a més dues vegades. Tants segles no caben en un any. Al carrer hi ha silenci, gairebé sense cotxes i aquí estic assegut, esperant que passi alguna cosa extraordinària... L'anunci del Polo m'agrada.

València

Vaig estar a la Fira de València per veure el saló Ortoprec que s'hi fa de tant en tant. No l'havia vist mai, de manera que uns quants de MIFAS acompanyats també per la Mariona Masdemont de la Molina vàrem arribar-nos-hi per fer una mica el tafaner. La Fira ha estat fluixa. Suposo que no estem precisament en temps de fires, però quan hi ha crisi s'hauria d'estar en posició de presentar novetats i trencar tendències.

Va agradar-me poder provar una màquina que funciona amb la mirada. Un ordinador que està preparat per a gent que té molt poca mobilitat i que mitjançant una pantalla i els teus ulls pots controlar l'entorn (domòtica), accedir a Internet, fer trucades telefòniques, tenir una conversa -lentament, això sí- etc... Mentre la Paula, -una noia italiana que s'explicava molt bé- donava instruccions a la pantalla, jo li girava els menús amb la vista, amb un cop d'ull. Va ser una sensació interessant. El preu d'això és de uns vint mil euros aproximadament, segons varen informar-nos. L'empresa que ha entrat en aquest món i que ho presentava a la Fira València és de Milà. No varen pas dir-nos si n'havien venut moltes unitats a Itàlia ni tampoc si existeixen ajudes per pagar aquest tipus d'eines.

Sortint de la Fira vàrem fer un puja i baixa a Gandia. L'excusa era conèixer la gent d'Ortoracing que fan cadires de rodes i handbikes a mida. Vaig quedar bastant fascinat amb aquesta gent. Ja en parlaré una estona d'aquestes en un post de forma expressa. Per veure'ls feu clic aquí i sabreu qui són i què fan.

El Roto, Diari EL PAIS, avui dissabte

La fusió

Iberia i British Airways es fusionen. M'és del tot igual. Iberia és una companyia que ha despreciat històricament Girona i el seu aeroport. Va arribar a tenir un vol d'aquells d'avioneta estreta amb la seva filial light Airnostrum. Fer un Madrid-Girona va arribar a ser una cosa molt complicada. Iberia és una companyia amb tics franquistes i amb uns gestors que gaudeixen de molts privilegis. Han fet força el que han volgut durant molts anys, però el mercat i les noves línies aèries han posat a to les anomenades "línies de bandera". La Bristish és també una companyia amb vicis, però els britànics -que són molt voladors- fa anys que coneixen un mercat aeri molt més obert i competitiu.

Els de Ryanair han dit en el diari EL PAIS que la fusió és "Como dos borrachos tratando de mantenerse en pie", fent referència a les pèrdues que estan immerses les dues grans companyies. Ho tenen difícil. La nova Iberia-Bristih passarà de Girona (més de 5 milions de passatgers l'any 2008) igual que passa i molt de Barcelona, -només hi té el Pont Aeri". Girona ha crescut sense Iberia i aquest casament no ens afecta. De tota manera, em fa molta ràbia que durant tants anys, hagin abusat dels usuaris, jo entre ells. Els cels han canviat de colors, ara hi volen avions sense banderes i sense privilegis. Ja es veurà.

Desafecció

El meu pare m'ha dit avui que està infectat per la desafecció, és a dir, que passa totalment de la classe política. També m'ha dit que ha deixat de mirar la televisió en hora punta perquè no hi ha res que valgui la pena i que només surten quatre arreplegats que el posen de mal humor. Té raó el meu pare. L'hi he dit que amb això del virus desafectoris que té, convé posar-hi solució. Però jo no n'he aportat cap. --Com han de fer-ho els polítics per tal de resoldre una situació de la qual en són bàsicament els responsables? --Què han de fer per evitar que l'actitud general de desafecció no es generalitzi?

Els casos Millet, Palau, Gurtel, Fundació Trias, Infomes psicodèlics (Acció Social i Ciutadania), Coloms, València, sastres, corbates i bolsos d'alcaldessa desanimen a un país que d'entrada ja està social i econòmicament de mal humor. Són males notícies que van arribant per entregues i que cauen d'avorriment i fàstic. La gent normal i corrent -la gran majoria- s'enrabia de veure aquests saraus a la primera divisió dels informatius. Estem vivint un moment semblant a altres moments, amb una diferència essencial; els bons i els dolents, o els dolents i el bons. Ara mateix, tot el que ens envolta està format per dolents tirant a bastant miserables. En part perquè no tenen ni el més mínim estil dels dolents de veritat i han estat disfressats de nosaltres mateixos. Gent que havien de tenir una categoria que resulta que no tenen, i quan s'enfonsen sembla que ens trepitgin i ens faci mal haver de reconèixer que eren de mentida i sap greu que així sigui.

No he quedat amb res amb el meu pare, però ara fa un moment m'ha telefonat per dir-me que demà si no fa mal temps se'n va a la platja. Està desafectat de veritat, i podria haver-me encomanat.

Què venem i el què venen

Espanya és un país de bates blaves i en canvi Alemanya les bates són blanques. Aparentment no té cap importància, sobretot si ho mirem d'un tros lluny. No obstant això de prop vol dir que uns fan el muntatge i els altres el dissenyen. És una diferència considerable. L'aplicació de la tecnologia no ha de ser una eina que se'n parli només quan hi ha crisi dels models productius, s'ha de fer sempre. Aquí en parlem ara perquè la nostra màxima tecnologia tenia forma de rajol i de rajola. En l'àmbit de l'automòbil hi ha grans diferències de força i esforç entre els dos països. Tafanejant per internet n'he vist dos vídeos publicitaris -molt bons- que indirectament ens descriuen el producte i sense dir-ho el seu origen. Made d'aquí, made d'allà... en fi, la nova economia que ens cau a sobre i els nostres rajols s'esquerden..

"Obres Socials"

Fa dies que no dic res. He de combatre la mandra com sigui, de manera que us diré que estic atent i distret amb totes aquestes notícies sobre les fusions de les Caixes d'Estalvi, especialment les catalanes. No hi tinc pas cap interès especial, més aviat m'ho miro amb una distància que jo diria que no passa d'aficionat. Les Caixes es diferencien dels bancs per tenir això que se'n diu "Obra Social" que al final resulta que són quatre rampoines per a les entitats del tercer sector, unes quantes més per a les coses de la cultura i moltes tirant a massa les que són per "tinglados" dels dirigents de les pròpies caixes. Aquestes entitats són refugis de polítics i contrabandistes que gestionen milers de milions en recursos "aliens" en benefici del bé, que finalment -sovint- és pels mateixos de sempre. El model de Caixes que tenim hauria de canviar i ara enmig de tot aquest sarau i reestructuració seria un bon moment per fer-ho. Almenys per definir com haurien de ser les mencionades "Obres Socials".

La patronal gironina ha manifestat el seu desacord amb la fusió de Caixa Girona amb Sabadell, Terrassa i Manlleu, perquè diuen que perdrem identitat i un epicentre gironí de decisió financera i social. Podria ser cert, però no ho és. El sector social gironí ha mostrat -lògicament- una total indiferència a la maniobra de la Caixa "provincial", perquè les organitzacions mai n'han estat especialment beneficiades, i per tant l'Obra Social de la Girona no ha estat cap insígnia de pes, no hi ha cap consideració que s'hi pugui destacar. A mi francament, m'agradaria dir el contrari i que la història fos ben diferent. Que s'ho apuntin, tot i que em penso que fem tard.

Comprar un mòbil

Anar a comprar un mòbil és un acte que no sé perquè a mi m'ha costat sempre. Hauria de ser una cosa senzilla, però sempre hi trobo complicacions. Necessitava un terminal pel meu pare, per tant un telèfon sense floritures. N'he trobat un que ara no aconsegueixo activar de cap manera. He trucat al servei tècnic de l'empresa operadora i m'han dit que hauria de tornar a la botiga perquè la targeta SIM, el PUK o el repuc ha quedat mogut, i ara ells no hi poden fer res.

La idea -suposo- és que a la llarga la telefonia fixa -els aparells que tenim a casa- quedin desbancats per la diversitat mòbil, sense fils, etc.. però al pas que anem no crec que això de moment sigui possible. Sempre he tingut moltes penes a l'hora d'anar a comprar-ne un; m'he trobat amb gent molt dolenta atenent a les botigues aquestes i fins i tot el personal que porta el tema telefònic als grans magatzems no se'n surt. El pitjor que pot passar-te és que al final hagis de trucar al "Servicio de Atención al Cliente". És com caure en un pou on ningú t'ajuda a sortir.

I després no parlem dels preus. Que diguin el que vulguin, però ha sortit un informe que diu que Espanya és el país amb els mòbils més cars de tot Europa. Cars i amb un servei bastant pèssim. Demà he de tornar a la botiga per veure si m'activen la cosa. Hi aniré tard perquè no vull que m'aixafin el dia. A MIFAS tenim una voluntària sueca que va dir-me que a ella el mòbil li costava uns 6 euros mensuals. Ja se sap, Suècia...

La llauna

Bec Coca Cola. Fa un temps vaig passar-me a la light tot i que va costar-me bastant trobar-hi una mica de gust. La nevera de casa meva pot tenir problemes d’abastament, però sempre hi ha alguna llauna d’aquest refresc. No en faig pas propaganda, perquè em penso que aquesta gent no la necessiten. Tenen la capacitat de poder fer estudis a nivell mundial i els preus d’aquest producte són un referent econòmic de primera magnitud.

Jo puc aportar-hi la meva escassa experiència. La màquina de la residència de MIFAS –que hi vaig a donar un vol a les tardes- la llauna de Coca Cola light cotitza a 0,60 euros. Al supermercat del costat de la residència està a 0,49 la llauna. Al bar del davant la cosa puja fins a 1,40, el de més amunt 1,30 i el de més avall 1,50, especialment si la prens a les taules de fora. Em penso que al Caprabo avui les he pagades a 0,51 i si les compro a la botiga d’en Rashid, (no tanca mai) el preu puja fins a 0,80.

A la Rambla de Barcelona la Coca Cola light amb paisatge pot costar fins a 5 euros, em refereixo als vianants que pugen i baixen, ramblegen diguem-ne. A la Rambla de Girona que és menys ramblejada el preu és una mica més tranquil, igual que el paisatge.

En fi, la cosa aquesta de la light, la Coca Cola, em penso que es ven a tot arreu, exceptuant 4 o 5 països que n’han fet una imitació estranya. Segurament no n’hi ha per tant.

Costa Brava Accessible, presentació.

Ahir divendres va haver-hi a MIFAS una petita roda de premsa per presentar la plana web sobre l'accessibilitat de les platges de la Costa Brava. La notícia ha sortit publicada avui als dos diaris de Girona, també diferents emissores de ràdio varen interessar-se per la feina feta per part de dos socis de l'entitat. S'haurà de veure la repercussió que té aquesta informació, l'impacte que pot produir als Ajuntaments implicats. Tinc la lleugera sensació que no interessa massa el tema. Són oportunitats de negoci que en altres indrets saben aprofitar bé i aquí costa més de que tot això s'entengui. En fi, s'haurà d'anar veient. La fotografia és del moment que va fer-se la presentació. Per veure'n la web cliqueu aquí

Enfonsament global

El director d'una caixa d'estalvis m'ha trucat aquest matí per demanar-me que quan pogués passés per l'oficina a ingressar 1,40 euros, ja que estava en descobert. M'ha destarotat. Sense seguir les seves instruccions he decidit agafar la bicicleta i anar-me'n a fer una mica de via verda abans de que la pluja tornés a xafar el paisatge, totalment conscient de que el món s'enfonsa econòmicament i pandèmicament. La crisi econòmica és real i absoluta. La meva contribució per fastiguejar el sistema financer serà d'1,40 euros, una xifra escandalosa, més encara si tenim present que la trucada telefònica que m'han fet era -amb tota probabilitat- molt més cara que el deute que m'és reclamat. Si no ets una víctima de la banca en aquest món, no ets ningú.

He arribat a Bescanó i m'he acostat fins a la Barca, un lloc bonic que el mes d'abril els colors hi són presents en tota la seva magnitud. En aquest indret hi havia una barca que servia per travessar al riu i m'han vingut al cap records de petit, quan hi vaig passar un parell de cops amb els meus pares. Deu fer molts anys d'això. M'hi he assegut una estona per veure el riu Ter -que porta un punt de mal humor- i refer-me de la tragèdia financera que jo tot solet he provocat. No vull dir el nom de la Caixa d'Estalvis perquè no hagi d'intervenir-la el Banc d'Espanya; vaja, de moment.

Una llàstima

En els diaris d'avui hi veig la notícia de que Ryanair està negociant amb AENA poder volar també des de l'aeroport de Barcelona. Aquesta me l'esperava, he de dir-ho clarament. L'Aeroport del Prat està perdent passatgers per la crisi que patim i també perquè no ha deixat de ser mai una terminal auxiliar de l'aeroport de Madrid i ara amb això de l'AVE ha perdut pistonada. Ryanair és una empresa que va a "toc de pitu" i per tant s'aprofita en certa manera de les debilitats que envolten el sector i de qui les gestiona.

De tota manera el que em preocupa és que això d'una manera molt clara anirà en detriment dels dos altres aeroports catalans que darrerament s'han estat consolidant; Girona i Reus. L'aeroport del sud ja anava a tranques i barranques, però el de Girona ha estat funcionant a tota màquina, encara que finalment cap altre empresa aeronàutica ha volgut venir. El de Girona és com una terminal privada de Ryanair i per tant la companyia irlandesa ha aconseguit uns quants privilegis, que no tindrà especials problemes perquè aviat també els tingui en altres aeroports.

L'editorial del Diari de Girona d'avui dissabte diu, que la veritable competència de Girona és el propi aeroport de Barcelona. Hi estic d'acord. La marxa de Ryanair de Girona, de forma escalonada -si voleu- suposarà un cop fort a l'economia de les nostres comarques. Efectivament jo no crec que hi hagi una marxa sobtada, però serà subtil i amb un cert silenci. Serà una veritable llàstima. -- Ep!, si m'equivoco, fantàstic! però aquesta predicció és fàcil d'encertar.

Ni pagant Sant Pere canta

Llegeixo a diferents llocs que el Ministerio de Educación, Política Social y Deportes vol que les subvencions del 0,7 de l’IRPF siguin només per les entitats que tinguin àmbit estatal. Quedo una mica sorprès per la notícia, sobretot després d'haver presumit tant temps de dir que aquestes partides serien transferides a les autonomies.

El Ministeri gestiona aquestes subvencions des de l'any 1989, són quanties importants que finalment han d’anar a parar a les organitzacions del tercer sector. Però queda clar que de tot això se n'està fent un ús partidista i sectari en excés. Lluny de que deixi de ser una qüestió centralitzada, el govern espanyol vol reforçar més que mai el fet de que les organitzacions estatals tinguin més poder per repartir, més poder per no finançar a les províncies més emprenyadores, encara que siguin les que més aporten a les dotacions pressupostàries del 0,7 de l’IRPF com ara Girona. Resulta que les comarques gironines són les segones de tot l’estat que donen més diners al concepte aquell que diu “Otros Fines de Interés social”. Tot i ser-ho podem veure com aquí no n’arriba ni cinc. El fet seria un escàndol de proporcions desconegudes fins ara i podria tenir conseqüències econòmiques que no tenen precedents. Caldrà estar molt pendents de tota aquesta qüestió i actuar de forma conjunta totes aquelles entitats que se'n vegin afectades.

Esperem que la Generalitat en el seu conjunt, i no només el Departament d'Acció Social i Ciutadania intervinguin en aquest afer, si això no fos així, l'escàndol seria per demanar-los que es dediquessin a una altra cosa.

Televisió de sempre

Més enllà de l’aspirador que no acabo de saber com funciona, vaig fer una posada al dia i m’he instal·lat una televisió d’aquestes que ja té incorporada la TDT. No puc pas dir que hi hagi estat massa estona mirant-la. Pensava que hi sortirien més canals, més interessants, ara veig que no n’hi ha per tant, francament.

Amb TDT vaig veure que a la primera cadena espanyola feien el programa aquest que es diu 59 segundos on hi havia de convidat el Ministre d’Indústria espanyol, Miguel Sebastián. Va explicar com estava la situació econòmica del país i qualsevol hagués dit que era ministre d’un lloc llunyà, remotament llunyà... Va donar a entendre que els bancs no facilitaven liquiditat a les empreses i tampoc a particulars i que el sarau econòmic americà era també el que havia provocat la situació que estem vivint. I els periodistes que envoltaven la taula van dir-ne tres o quatre d’aquelles que es diuen en aquests casos, però cap va tocar de prop la realitat. Amb tanta canalera, hauria d'haver-hi un programa que es digués "fugir d'estudi" sóc dels que penso que tindria èxit.

Encara que jo visqui a la província on la renda –és o era- la primera del país i on es diu que és la vuitena potència del món, vaig trobar a faltar una mica més de serietat en el guió. Sobretot després de que tothom parlés del color del vestit de la vicepresidenta en el moment de rebre el cardenal vaticà, que ha vingut de visita oficial per fer no sé què i amb no sé qui. Remenant el comandament també vaig descobrir que fins a mitjanit hi ha debats diversos amb molta cridòria, alguns dels quals surten personatges bastant curiosos, gent que havia ocupat ministeris i direccions de grans organitzacions que donen consells que estan bé, però que venint d’ells sonen una mica estrafolaris.

Queda clar que digitals o analògics els personatges i els problemes són els de sempre, i la solució serà la mateixa que quan la meva televisió era analògica, una pantalla fosca i quieta, digitalment força apagada.

Ciència-ficció

En el bloc d'en Xavi Terradas s'hi pot veure un model ortopèdic digne de museu. Es tracta d'una cadira de rodes a vapor de la que no disposem de massa informació -a veure si algú ens diu quelcom sobre l'artefacte i així podem explicar alguna cosa més- Lògicament m'ha vingut al cap un dels articles de la Llei d'Integració Social del Minusvàlid de l'any 1982 que deia que l'estat farà cultura de l'ús de les ajudes tècniques. De fet la norma encara és vigent i el redactat és el següent; --"Los procesos de rehabilitación se complementarán con el suministro, la adaptación, conservación y renovación de aparatos de prótesis y órtesis, así como los vehículos y otros elementos auxiliares para los minusválidos cuya disminución lo aconseje"--

Els autors de la Llei, pretenien en aquell moment que en un termini relativament curt, la gent tingués accés a les ajudes tècniques de forma universal i que la seva utilització impliqués una millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitat. La cadira de rodes al vapor no estava en el seu pensament, però pels actuals gestors d'aquestes eines pot suposar una idea revolucionaria. No disposem de més detalls de la cadira, per tant no sabem si va amb carbó, amb llenya o amb algun material més sostenible. Tampoc sabem si el Departament de Salut i el d'Acció Social i Ciutadania n'està al corrent. Nosaltres pensem que segurament és una peça del segle XIX i que avui dia podria funcionar amb els trossos de LISMI que queden vigents, especialment aquells que tenen una aplicació real de ciència-ficció. I és que el temps ho mata tot, fins i tot les bones idees.

La Crisi, Forges

Màxima preocupació

Els responsables de Serveis Socials d’aquest país estan aplaçant les reunions que havien de servir per explicar-nos com estan les coses. Alguna d’aquestes s’ha desconvocat fins i tot quatre vegades, la que es refereix a la situació dels Centres Especials de Treball i els Serveis d’Integració Laboral n’és l’exemple. No sabem, no saben si tots aquests programes penjaran d’Acció Social i Ciutadania o passaran a Treball. No ens ho volen dir, em penso.

Hi ha màxima preocupació per temes de finançament, temes d’IVA, ara surten problemes que poden suposar la pèrdua d’un 7 per cent dels ingressos que reben les organitzacions prestadores de serveis -que tot sigui dit- haurien de fer les administracions públiques. Això ja comença a fer un tuf estrany. Ens convoquen i ens desconvoquen amb una rapidesa extraordinària. No s’aclareixen les coses. El sector està amb una gran incertesa i els responsables polítics creuen que tot plegat està sota control. Són una colla de desmanegats. Només en Centres Especials de Treball hi ha 15.000 persones en joc, una xifra que equival a 9 fàbriques NISSAN. No sé si ho veuen o fan veure que no ho veuen...

A la foto, la consellera Mar Serna, segona desorientada del Govern, gairebé arribant a l'alçada de la Carme Capdevila que encapçala la lliga.