Passa al contingut principal

No és això

Ahir a la nit va trucar-me un bon amic, molt emprenyat, perquè havia vist a un programa de “Cuatro” que es diu El Hormiguero, a una persona afectada de paràlisi cerebral que feia un speach per fer riure a la gent. L’hi vaig dir que no l’havia vist, però amb aquestes coses del youtube.com és fàcil fer-hi un cop d’ull de forma ràpida. El meu bon amic estava queixós de que la feina i la imatge que tant costa treballar se’n va en orris en un instant. No ho havia pensat així, però té tota la raó del món.

He vist que es tracta d’un xicot eixerit que explica en forma molt xistosa les seves anades i vingudes de la vida, les seves dificultats, per relacionar-se, per fer un tràmit qualsevol i ho passa tot per fer d’aquestes situacions un espectacle. El públic del plató l’hi costa molt de riure. En realitat és una combinació de la pena i de la gràcia que té l’amic Toño en explicar les coses. En aquetes situacions convé recórrer a visions que vagin més enllà de la que pugui tenir un mateix, donat que jo sóc afectat. La veïna de dalt m’ha donat un cop de gràcia aquest matí. M’ha dit; sí, l’he vist. Pobre noi, fa molta gràcia. I és aquí on jo penso que el personatge, el de la televisió, en realitat ens fa una petita demostració de la nostra màxima vulnerabilitat, misèria i pobresa. Admeto que hi ha opinions diverses, però determinats col·lectius no els agradaria gaire que un dels seus sortís fent un paper d'aquest tipus. De tota manera, i perquè no sigui dit, penjo el vídeo de youtube i si de cas que la gent hi digui la seva.


Comentaris

albert ha dit…
Reconec que al llegir aquesta crítica em va sorprendre. Tothom amb qui he parlat i ha vist al personatge creat per en Toño està encantat, o almenys és el que pensava fins que he llegit aquest blog. Així que he decidit buscar una mica per veure que en pensa la gent. He arribat a la conclusió que com a col•lectiu encara ens queda molt camí per recórrer, perquè s’ha creat força polèmica. Puc mig entendre que la gent de fora del col•lectiu critiqui pels prejudicis i per la ignorància dels temes que ens afecten, però que gent del nostre col•lectiu critiqui... deu ni do!
Fins ara només sortien dos tipus de coixos a la tele:
-Els Supercoixos : aquells que no necessiten ajuda de ningú i arriben a fer veritables bestieses com pujar a l’Everest amb les cames amputades, fer parapent amb cadira de rodes, fer travessies transatlàntiques sent cec, etc... gent admirable però normalment poc implicada amb el col•lectiu perquè consideren que no necessiten ajuda i menys d’altres coixos!!
-I els coixos que només surten plorant i fent llàstima perquè el món els planyi per la situació que estan. El dia que no quedi cap minusvàlid explotant el món de la pena crec que haurem fet un gran pas endavant.

Per això em sorprèn que es critiqui en Toño, un tiu que fa de guionista i moltes altres coses. Un dia decideix fer un pas endavant i fer sàtira dels problemes que es troben els minusvàlids, i tots ens posem les mans al cap. Que diríem si el mateix monòleg el fes un no minusvàlid? Llavors sí que ens hi tiraríem al coll.
En definitiva, jo no diré que en Toño és el millor pel sol fet de que sigui minusvàlid, hi ha dies que em fa més gràcia i altres que no tanta, aquests últims faig una cosa molt simple, canvio de canal. La tele ja ho té això, quan no t’agrada alguna cosa amb un sol clic pots canviar de programació.
Us deixo una adreça on hi ha un petit currículum d’en Toño, per poder conèixer-lo millor:
http://mimesacojea.blogspot.com/2007/11/too.html

En fi, no tinguem la pell tant fina, que nosaltres també fem conya del nostre col•lectiu, però que ho faci un altre, però que s’han pensat!!

Entrades populars d'aquest blog

Miserables

El govern català ha suprimit avui mateix les bonificacions que les persones amb discapacitat tenien a l'hora de pagar el maleït impost AJD (Actes Jurídics Documentats), que en el nostre cas era del 0,5  per cent, enlloc del 1,5 per cent que pagaven la resta de ciutadans. Els menors de 32 anys també se'n beneficiaven. Una petita bonificació que ajudava a les persones amb discapacitat a l'hora de comprar una vivenda. Doncs ja està, a la reunió del govern d'avui, presidit per en Torra se l'han carregat. Un gran pas per la igualtat d'oportunitats, una mesura molt republicana. El govern de Catalunya diu una cosa en seus discursos i després fa el contrari. Torra, que presideix aquest país és un personatge que fa caure la cara de vergonya, a més ho fa sense cap mena d'escrúpols. Amb aquesta supressió el govern podrà recaptar la miserable xifra de 16,5 milions d'euros. Amb aquesta penya i amb la seva sensibilitat no farem res. Necessitem urgentment una ventada…

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.