Ves al contingut principal

No és això

Ahir a la nit va trucar-me un bon amic, molt emprenyat, perquè havia vist a un programa de “Cuatro” que es diu El Hormiguero, a una persona afectada de paràlisi cerebral que feia un speach per fer riure a la gent. L’hi vaig dir que no l’havia vist, però amb aquestes coses del youtube.com és fàcil fer-hi un cop d’ull de forma ràpida. El meu bon amic estava queixós de que la feina i la imatge que tant costa treballar se’n va en orris en un instant. No ho havia pensat així, però té tota la raó del món.

He vist que es tracta d’un xicot eixerit que explica en forma molt xistosa les seves anades i vingudes de la vida, les seves dificultats, per relacionar-se, per fer un tràmit qualsevol i ho passa tot per fer d’aquestes situacions un espectacle. El públic del plató l’hi costa molt de riure. En realitat és una combinació de la pena i de la gràcia que té l’amic Toño en explicar les coses. En aquetes situacions convé recórrer a visions que vagin més enllà de la que pugui tenir un mateix, donat que jo sóc afectat. La veïna de dalt m’ha donat un cop de gràcia aquest matí. M’ha dit; sí, l’he vist. Pobre noi, fa molta gràcia. I és aquí on jo penso que el personatge, el de la televisió, en realitat ens fa una petita demostració de la nostra màxima vulnerabilitat, misèria i pobresa. Admeto que hi ha opinions diverses, però determinats col·lectius no els agradaria gaire que un dels seus sortís fent un paper d'aquest tipus. De tota manera, i perquè no sigui dit, penjo el vídeo de youtube i si de cas que la gent hi digui la seva.


Comentaris

albert ha dit…
Reconec que al llegir aquesta crítica em va sorprendre. Tothom amb qui he parlat i ha vist al personatge creat per en Toño està encantat, o almenys és el que pensava fins que he llegit aquest blog. Així que he decidit buscar una mica per veure que en pensa la gent. He arribat a la conclusió que com a col•lectiu encara ens queda molt camí per recórrer, perquè s’ha creat força polèmica. Puc mig entendre que la gent de fora del col•lectiu critiqui pels prejudicis i per la ignorància dels temes que ens afecten, però que gent del nostre col•lectiu critiqui... deu ni do!
Fins ara només sortien dos tipus de coixos a la tele:
-Els Supercoixos : aquells que no necessiten ajuda de ningú i arriben a fer veritables bestieses com pujar a l’Everest amb les cames amputades, fer parapent amb cadira de rodes, fer travessies transatlàntiques sent cec, etc... gent admirable però normalment poc implicada amb el col•lectiu perquè consideren que no necessiten ajuda i menys d’altres coixos!!
-I els coixos que només surten plorant i fent llàstima perquè el món els planyi per la situació que estan. El dia que no quedi cap minusvàlid explotant el món de la pena crec que haurem fet un gran pas endavant.

Per això em sorprèn que es critiqui en Toño, un tiu que fa de guionista i moltes altres coses. Un dia decideix fer un pas endavant i fer sàtira dels problemes que es troben els minusvàlids, i tots ens posem les mans al cap. Que diríem si el mateix monòleg el fes un no minusvàlid? Llavors sí que ens hi tiraríem al coll.
En definitiva, jo no diré que en Toño és el millor pel sol fet de que sigui minusvàlid, hi ha dies que em fa més gràcia i altres que no tanta, aquests últims faig una cosa molt simple, canvio de canal. La tele ja ho té això, quan no t’agrada alguna cosa amb un sol clic pots canviar de programació.
Us deixo una adreça on hi ha un petit currículum d’en Toño, per poder conèixer-lo millor:
http://mimesacojea.blogspot.com/2007/11/too.html

En fi, no tinguem la pell tant fina, que nosaltres també fem conya del nostre col•lectiu, però que ho faci un altre, però que s’han pensat!!

Entrades populars d'aquest blog

Campiones del Món

Foto de la Ruth Vela i Esther García, propietàries i màximes responsables del Ruth Vela Gym de Girona, però també Campiones del Món de Kangoo-Jump. El títol el tenen des d'ahir diumenge, on varen participar amb altres cinc gironines en el Mundial d'aquesta modalitat. Varen competir amb més de 20 equips de diferents països i res, varen guanyar perquè senzillament són les que més emocionaren al públic i als membres del jurat. L'esdeveniment va tenir lloc a Madrid aquest passat cap de setmana. 
Vaig ser testimoni de les primeres passes que la Ruth va fer per composar la representació que varen fer-hi. En qüestió de dies la Ruth va anar cosint una coreografia que va acabar sent molt impactant i contundent. Avui he anat al Gym i han posat per aquesta fotografia. Són excepcionals i els resultats equivalen a l'esforç i la il·lusió que hi han posat. El premi és més que merescut, i res, aquí les teniu.

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

Dimarts a les sis

Silenci de Puigdemont. Entrarà en escena el proper dimarts a les sis de la tarda. Hi haurà compareixença del President al Ple del Parlament i em penso que serà líder d'audiència. Estem pendents de que el President tingui el seu gran moment, però no sabem que dirà. Hi ha una part del país que vol que proclami la independència, i l'altra part té pànic de que la declari. Coneixent a Puigdemont crec que no farà ni una cosa ni l'altra. Sortirà per dir que ha guanyat, però que no hi haurà entrega de medalles. Suposo que està buscant la manera de sortir de l'etzuc dignament. Estarem pendents d'ell, lògicament. Assumeixo que l'home deu estar vivint moments complicats. No obstant això, la resta dels habitants d'aquest país tampoc ho estem vivint amb massa alegria. Suposem que de tot això en serà conscient.
En aquests moments la qüestió catalana està en el seu màxim punt d'ebullició i no sabem com treure les olles del foc. Podem cremar-nos o sortir escaldats, to…