Passa al contingut principal

VCB

Anar a veure les pel·lícules d'en Woody Allen és tota una tradició, és un costum que celebro més o menys un cop l’any, en funció lògicament de l’estrena que el director tingui en circulació. Volia anar-hi amb el meu soci habitual de cinema, però una bona amiga va dir-me que baixés a Barcelona a veure-la, a la pel·lícula i a ella. I res, jo encantat d’anar-hi. Ella –l'amiga- està molt bé com està, i la peça de l’Allen és semblant a les últimes que ha fet. No està pas malament, però tenen un aire més comercial que d'altres que ha fet al llarg de la seva etapa com a director. Jo en sóc un entusiasta, però sobretot de les que són enmig de la seva carrera. Les primeres em semblen molt boges, i les últimes fan cara d’haver estat fetes una mica per guanyar-se la vida i cobrir una mica les seves necessitats. Suposo que una mica com tothom.

Vicky Cristina Barcelona és recomanable, això sí. Té postals de Barcelona, i una colla d’actors i actrius que la ballen força bé. Les dues americanes fan un paper molt ben cosit. El Bardem fa cara de murri sense cap mena d’esforç, i la Penèlope fa una interpretació que no saps si està propera a la Sara Montiel o a la Sofia Loren, separant les distàncies, com és lògic. La noia no em desagrada. Considero que és una actriu que va guanyant amb el temps i segurament serà –esperem- tant important com la segona que he mencionat.

El W.Allen retrata Barcelona com una ciutat espanyola on hi passen coses estranyes que són catalanes. No queda gaire clar aquest tema. Tira una mica de les castanyoles típiques que venem als turistes i al final de la sessió un està bastant content de que no hagi sortit cap barret mexicà, d’aquells que hi ha a les Rambles o a qualsevol botiga de Lloret de Mar per entendre’ns. Que consti que no tinc res en contra dels barrets mexicans, només faltaria! Jo sóc dels que penso que la gent ha d’anar com vulgui anar. I viure com es vulgui i es pugui.

Tampoc m’imagino cap altre ball regional a les pel·lícules, i menys en aquesta, però també admeto que qualsevol altra música hauria estat millor. Quan surt Londres o Nova York a les pel·lícules del Woody Allen tira bastant de Bach i d’altres clàssics que sempre agafen bé les imatges i no malbaraten els sentiments dels personatges. En fi, cosa seva.

Doncs res, ja l’he vista. No la recordaré especialment com d’altres que són més seves i que amb el temps he après que també siguin una mica meves. En realitat, aquesta la tenia més a prop, però és una pel·lícula més llunyana que d’altres. A veure si un dia roda alguna cosa a Girona i de fons posa una música que no xerriqui tant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Miserables

El govern català ha suprimit avui mateix les bonificacions que les persones amb discapacitat tenien a l'hora de pagar el maleït impost AJD (Actes Jurídics Documentats), que en el nostre cas era del 0,5  per cent, enlloc del 1,5 per cent que pagaven la resta de ciutadans. Els menors de 32 anys també se'n beneficiaven. Una petita bonificació que ajudava a les persones amb discapacitat a l'hora de comprar una vivenda. Doncs ja està, a la reunió del govern d'avui, presidit per en Torra se l'han carregat. Un gran pas per la igualtat d'oportunitats, una mesura molt republicana. El govern de Catalunya diu una cosa en seus discursos i després fa el contrari. Torra, que presideix aquest país és un personatge que fa caure la cara de vergonya, a més ho fa sense cap mena d'escrúpols. Amb aquesta supressió el govern podrà recaptar la miserable xifra de 16,5 milions d'euros. Amb aquesta penya i amb la seva sensibilitat no farem res. Necessitem urgentment una ventada…

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.