
M’han vingut al cap els moments aquells que a l’escola de les Planes ens castigaven a passar l’hora del pati a sota la bandera. Era un càstig tradicional, molt típic. Qualsevol malifeta acabaves redimint-la allà sota, davant la mirada de tothom. Això va passar quan només n'hi havia una; l’espanyola. Era descolorida i els negres de l’àliga s’havien tornat grisos. Amb l’arribada de la democràcia o en acabar-se la dictadura va arribar la senyera.
De tota manera els càstigs i els estils no varen canviar gaire, l'única cosa que podíem fer era triar la que més t'agradava. En aquest sentit no tinc present que se'ns donessin instruccions d'estar sota d'una o de l'altra. Recordo perfectament alguns companys que hi passaven les hores del pati, n'hi havia uns quants que n'eren habituals. De tant en tant també m’hi tocava ser-hi i de les banderes tinc especialment present la forma de cucurutxo que fan, com si fossin papus de Setmana Santa, sobretot quan estan quietes i no bufava cap vent. És la mirada que jo veia quan estava castigat.
Avui he retratat la senyera que hi ha en el Santuari i en un moment de quietud, amb poc vent, he recordat aquells instants de la infància i he entès el meu poc entusiasme per tots aquests símbols. Suposo que amb els anys ja m'aniré recuperant. El temps ho cura gairebé tot.
Comentaris