Avui he estat a la Salut, a la Vall d’Hostoles dinant amb el meu pare. Abans d’entrar he tirat quatre fotos per allà fora i, de sobte m’he vist sota la bandera, sota la senyera.M’han vingut al cap els moments aquells que a l’escola de les Planes ens castigaven a passar l’hora del pati a sota la bandera. Era un càstig tradicional, molt típic. Qualsevol malifeta acabaves redimint-la allà sota, davant la mirada de tothom. Això va passar quan només n'hi havia una; l’espanyola. Era descolorida i els negres de l’àliga s’havien tornat grisos. Amb l’arribada de la democràcia o en acabar-se la dictadura va arribar la senyera.
De tota manera els càstigs i els estils no varen canviar gaire, l'única cosa que podíem fer era triar la que més t'agradava. En aquest sentit no tinc present que se'ns donessin instruccions d'estar sota d'una o de l'altra. Recordo perfectament alguns companys que hi passaven les hores del pati, n'hi havia uns quants que n'eren habituals. De tant en tant també m’hi tocava ser-hi i de les banderes tinc especialment present la forma de cucurutxo que fan, com si fossin papus de Setmana Santa, sobretot quan estan quietes i no bufava cap vent. És la mirada que jo veia quan estava castigat.
Avui he retratat la senyera que hi ha en el Santuari i en un moment de quietud, amb poc vent, he recordat aquells instants de la infància i he entès el meu poc entusiasme per tots aquests símbols. Suposo que amb els anys ja m'aniré recuperant. El temps ho cura gairebé tot.
Comentaris