quimbonaventura.com

Aquesta tarda de diumenge m'he assegut al sofà de casa esperant que la Llei aquella de partits de fútbol d'interès general em permetés veure el Barça-Madrid per la televisió. Es veu que la Llei està derogada o el Constitucional està discutint què és l'interès general. Ja m'ho semblava que això no era tan senzill. En fi, no passa res, perquè a mi el fúrbor aquest tampoc m'entusiasme gaire. Això sí, tindria la televisió encesa perquè en èpoques de crisi els anuncis que fan són millors. La gent s'ha de trencar el cap per donar a conèixer el que sigui. El futbol és vell. Cada any tenim el derbi del segle, i a més dues vegades. Tants segles no caben en un any. Al carrer hi ha silenci, gairebé sense cotxes i aquí estic assegut, esperant que passi alguna cosa extraordinària... L'anunci del Polo m'agrada.

Ja fa temps que vaig veure en un vídeo que un aficionat als trens petits s'emprenyava una mica quan la gent parlava del Tren d'Olot citant-lo com a carrilet. Deia que de carrilet res, ja que era un tren de via estreta, però un tren de cap a peus. Jo estic d'acord amb aquell comentari i discrepo de la senyalització existent -fa una mica de pena l'estat en que es troba- de la Via Verda Olot-Girona. En aquestes indicacions posa "Ruta del Carrilet". El Tren d'Olot no era un carrilet, era un tren més petit, però no un carrilet.
Dinant avui a Sant Feliu de Pallerols, a Cala Matilde m'he fixat que en el menjador de baix hi tenen penjades unes fotografies del Tren d'Olot quan passava precisament per les Planes d'Hostoles. Hi ha diferents fotografies que rodegen l'avís de tancament de la línia en forma de notícia. He fet una foto de la foto. No es veu massa bé, però es pot entendre una mica millor això que intento explicar. En fi, és el que hi ha, …

Algunes imatges del partit de bàsquet en cadira de rodes d'ahir dissabte entre el MIFAS i el CajaCanarias, jugat a Castelló d'Empúries, seu de l'equip gironí. 52 a 42 resultat final. MIFAS guanya

Vaig estar a la Fira de València per veure el saló Ortoprec que s'hi fa de tant en tant. No l'havia vist mai, de manera que uns quants de MIFAS acompanyats també per la Mariona Masdemont de la Molinavàrem arribar-nos-hi per fer una mica el tafaner. La Fira ha estat fluixa. Suposo que no estem precisament en temps de fires, però quan hi ha crisi s'hauria d'estar en posició de presentar novetats i trencar tendències.

Va agradar-me poder provar una màquina que funciona amb la mirada. Un ordinador que està preparat per a gent que té molt poca mobilitat i que mitjançant una pantalla i els teus ulls pots controlar l'entorn (domòtica), accedir a Internet, fer trucades telefòniques, tenir una conversa -lentament, això sí- etc... Mentre la Paula, -una noia italiana que s'explicava molt bé- donava instruccions a la pantalla, jo li girava els menús amb la vista, amb un cop d'ull. Va ser una sensació interessant. El preu d'això és de uns vint mil euros aproximadamen…

Un dia dos niños y dos niñas se acieron amigos y entonces ya saveis que comian muchas tartas y crosanes y ensaimadas pero no comian lentegas ni aroz solo comian chucherias y acian sus cosas muy tarde solo lo que le gustava era mirar la tele y solo le gustava vailar y simpre leer tarde y muy tarde. (les meves nebodes; Ariadna 7 anys i Carina 4 anys)

Ja està, ja l'hem vist. Tinc ganes de que novembre s'acabi, és un mes que em cansa i es fa llarg. Queda l'hivern i tot el que vulgueu, però els altres mesos passen de diferent manera. Novembre s'encalla, no acaba de passar mai, costa més que es mogui, és lent, va com a peu coix, diguem-ne...

En Ferlosio escrit el conec poc, molt poc. En realitat el desconec totalment. Em fa gràcia quan el veig en els mitjans de comunicació perquè és notícia. Avui torna ser portada en els diaris de Madrid després de concedir-li el Premi Nacional de Literatura. En Ferlosio era el meu veí a Madrid. Vivíem al carrer (calle) Vinaròs, és a dir (Vinaroz) en el barri de la Prosperidad. Vaig viure en el número 8 d'aquell carrer gairebé tres anys i més tard vaig traslladar-me a tres cantonades més avall. En Sánchez Ferlosio també va traslladar-se, a un altre edifici del mateix carrer Vinaròs, tres o quatre cases més amunt.

És un home de tertúlies els dissabtes al matí al Bar Luz del carrer López de Hoyos, rodejat sempre de coneguts. Llegeix gairebé tota la premsa de Madrid i en el quiosc de la cantonada arribava també La Vanguardia perquè ell la comprava. La darrera vegada que vaig estar en el Bar Luz vaig veure'l i se'n recordava perfectament del veïnatge d'anys enrere, tot i que ja…

En la versió digital del diari AVUIveig que hi ha una notícia sobre el que la Carme Capdevila ha parlat a Catalunya Ràdio. Diu que el desastre de la dependència no és cosa seva. Que s'ha de fer una valoració de com va la cosa i que Madrid és la que ha de resoldre el problema. Està bé. Fantàstic. Ja no sé què dir.

El Departament d'Acció Social i Ciutadaniaha baixat el llistó del benestar a Catalunya fins a límits difícils de preveure en qualsevol escenari dolent. La gent amb discapacitat mai havíem tingut tanta desafecció de l'administració pública que teòricament ha de donar cobertura a les necessitats de la població feble, més feble. La dependència i l'aplicació d'aquesta normativa a casa nostra és l'exemple de que surt més a compte estar empadronat a qualsevol altre lloc d'Espanya que no pas aquí.
El partit de Carme Capdevila va donar suport a la Llei de la Dependència amb la pretensió de poder fer el que alguns partits fan en altres indrets. Crear un clien…

Si agafes la carretera vella entre Sant Feliu de Pallerolsi les Planes d'Hostoless'hi pot veure molt bé la muntanya que està coronada pel Castell d'Hostoles. Si preguntes a quin municipi pertany, la resposta serà molt diferent, en funció on la facis. Els de Sant Feliu creuen, -estan convençuts- que el Castell és seu i els de les Planes també. De qui diantre és el castell? És un misteri semblant al conflicte existent i mig ridícul de les Illes Formigues.
I la foto de dalt és d'avui diumenge, justament entre Salt i Girona. S'hi estan construint uns edificis que de moment han quedat a mig fer. Les grues reposen, no pas per ser diumenge, ja fa dies que descansen. Ja s'animarà la cosa, suposo.

Llegeixo la novel·lad'Angeles Caso, "Contra el Viento". Premi Planeta 2009. Em sembla un molt bon llibre. Tinc ganes de passar-lo a l'Emi, que és voluntària europea a MIFAS. Ve de Lisboa, però té orígens i molta família a Cap Verd, país on passa gairebé tot en el llibre de la Caso. És una narració que hi desfilen dones molt valentes, ferides injustament per la vida i per la falta de llibertat que suposa no tenir uns coneixements mínims, que al capdavall són eines essencials per circular pels nostres temps. Encara costa molt d'entendre tot això, en altres cultures especialment, però aquí també. En castellà i a un preu de 21 Euros.

Aquesta tarda de divendres he anat a l'estació de RENFE de Girona a buscar a la meva mare que venia de passar uns dies a València. He anat amb cotxe i no he pogut aparcar en el reservat de discapacitats perquè hi havia un gos feliçment estacionat. Ja fa temps que no vull discutir amb ningú sobre l'anarquia gironina de les places reservades i menys amb un gos. L'he retratat perquè no sabia què fer. La tècnica de deixar el gos al volant i marxar és nova, vaja, jo la desconec.
Quan he pujat a dalt a les vies ha passat un tren de la serie nova CR-598. És el primer que he vist de prop. Vaig llegir fa uns dies que de moment hi ha sis unitats com aquesta. El vagó central d'aquests trens són accessibles per a persones amb discapacitat, tot i que no és possible pujar-hi en solitari. Requereixes assistència. D'aquests trens en diuen MD que vol dir media distancia i no mitja distància. He fet un cafè a l'estació i ha passat una de les senyores de la neteja amb una mopa. Po…

M'han enviat un CD amb moltes imatges fetes el dia 8 de novembre, de la pedalada que vàrem fer la tropa de MIFAS. La germana i cunyat de la Cristina de Breda varen acompanyar-nos i retratar-nos. En penjo tres, o més o menys hi sortim tots.

Llegeixo en el bloc de l'Hereu Rierala notícia de que la Diputació de Girona ha impulsat un estudi en quinze municipis de Girona per estudiar-ne l'accessibilitat per a persones amb discapacitat. He quedat una mica sorprès. Ara he de rebobinar una mica per si m'he perdut alguna cosa, per si han canviat el país en el que visc, o per si una nit d'aquestes surt el sol. No ho entenc. Fa quinze anys que els municipis d'aquest país haurien de tenir fets els projectes d'accessibilitat i ara la novetat és que fan un estudi. Perdoneu ¿ però algú pot explicar-me alguna cosa de tot això? Eternament agraït, dispensin les molèsties i moltíssimes gràcies.

Avui ha fet un dilluns magnífic. L'he aprofitat tot el que he pogut. En arribar a Bescanó m'hi he trobat una companya de MIFAS que s'hi passejava en cadira de rodes elèctrica. L'hem feta petar una estona a l'alçada de la Barca. S'estava molt bé al sol. D'anada dos retrats que penjo. Quedo una mica sorprès pel trànsit que té la via verda, encara que sigui un dia laborable, gent a peu, corrents, en bicicleta, en cadira de rodes, amb bastons, a peu coix, xino-xano, etc...

Aquesta tarda de diumenge hem anat -una bona colla- a Roses, al pavelló municipal on feien el Campionat d'Espanya de Ball. No hi entenc absolutament res i a més jo diria que no hi tinc cap mena d'afició. Vora les set de la tarda han fet la seva aparició a la pista dues parelles, on ells anaven en cadira de rodes. Pensava que la grada s'enfonsaria. Han triomfat clarament. He de reconèixer que per trencar esquemes, una ballada d'aquestes és molt eficaç. A veure si surt alguna parella que sigui ella la que la balli en cadira. Estaria bé.

Riudellots de la Selva té un tros de Via Verda que avui hem pogut provar. No l'havia feta mai. Comença molt bé i la llàstima és que algun tram no és practicable amb handbike, jo diria que també és molt difícil fer-ho en bicicleta normal. En aquest municipi feien una fira d'entitats aquest cap de setmana. La gent de MIFAS hi ha participat fent-hi activitats en obert i avui hem fet una petita pedalada. L'Antonio Hinojosa ha vingut i ha estat el principal ingredient. Pedala molt bé i quan porti alguns quilòmetres fets el noi serà difícil atrapar.

Iberia i British Airways es fusionen. M'és del tot igual. Iberia és una companyia que ha despreciat històricament Girona i el seu aeroport. Va arribar a tenir un vol d'aquells d'avioneta estreta amb la seva filial light Airnostrum. Fer un Madrid-Girona va arribar a ser una cosa molt complicada. Iberia és una companyia amb tics franquistes i amb uns gestors que gaudeixen de molts privilegis. Han fet força el que han volgut durant molts anys, però el mercat i les noves línies aèries han posat a to les anomenades "línies de bandera". La Bristish és també una companyia amb vicis, però els britànics -que són molt voladors- fa anys que coneixen un mercat aeri molt més obert i competitiu.

Els de Ryanair han dit en el diari EL PAIS que la fusió és "Como dos borrachos tratando de mantenerse en pie", fent referència a les pèrdues que estan immerses les dues grans companyies. Ho tenen difícil. La nova Iberia-Bristih passarà de Girona (més de 5 milions de passatgers…

Algunes imatges d'aquests darrers dies. La de dalt de tot està feta per en Santi, de Breda, que va baixar el diumenge amb nosaltres. Ens va retratar anant i tornant. M'ha fet arribar aquesta que m'ha fet gràcia penjar aquí. Les altres dues són de les Deveses de Salt, la del mig i la de sota és el pont d'en Rius, a les Planes d'Hostoles, just en el moment que el terme municipal toca amb Amer. És segurament el millor racó de Via Verda entre Olot i Girona, el que més impressiona.

Ahir dimarts vaig conéixer Fontclara. No havia estat mai en aquest poblet de l'Empordà, on la germana de la Leo hi té un restaurant. Can Pepo. S'hi menja molt bé i és un lloc totalment accessible per gent amb disminució. (Això és cosa de la llei, però també de la Leo) i quan hi entres un s'hi troba un quadre que ha fet la germana de la propietària. Un gall amb missatge. Heu d'anar-hi per descobrir-ho. Can Pepo, està ben bé al mig del poble i el telèfon és el 972-634017. La Leo és una companya de batalles de primera i degut a la feina és una mica difícil veure'ns. És manya (d'Enate, Osca) i a Palafrugell, on viu, és una dona molt respectada i apreciada. A la foto la Leo està al costat de l'Isabel.

Acabo amb la sortida d'ahir diumenge amb el vídeo que he vist que ha penjat en Xavi Terradasen el seu bloc i a Youtube. Aquí es pot veure molt bé els diferents models de handbikes que existeixen. N'hi ha d'altres també. S'ajusten una mica a cadascú. En el vídeo també es pot veure el paisatge entre la comarca de la Selva i la Garrotxa. És un bon lloc per fer-hi una petita ruta, especialment aquella gent que no ho ha practicat mai el ciclisme, sigui en la seva versió pedalada a peu o amb handbike.

Pedalada de diumenge entre Sant Feliu de Pallerols i Amer, passant lògicament per les Planes -el meu poble- Avui hem tingut la presència de la Maria de Breda. Feia temps que tenia pendent fer la baixada amb nosaltres. Ha sortit encantada. A la foto de baix, la tropa sencera, abans de començar des de l'estació de Sant Feliu. Ha fet un dia una mica bufat i fred però la baixada ha valgut la pena.

Via Verda, una mica, aquest matí, abans de que el dia s'enfadi. La rotonda de dalt és a Bescanó, a la N-141 en direcció a Anglès. S'ha d'anar ràpid, perquè aquests arbres cada dia canvien de color. Les altres fotos s'hi pot veure el camí ple de fulles. Les darreres pluges han vestit tot el trajecte i desvestit els arbres de les Deveses a Salt. El tros de peu que hi surt és el meu. Ben meu.

Tarda d'avui divendres, arran de mar, més curta del compte. Després de les pluges d'ahir i de les que vindran, han fet mitja part, tot i que el sol ha fet un cop d'ull a estones. En aquest punt de la fotografia la Costa Brava ja s'esbrava i comença el Maresme. No cal que perdem la paciència, la tardor tot just ha arribat i es quedarà aquí unes setmanes.

Fa uns dies vàrem estar veient l'Alcalde de Lloret de Mar, Xavier Crespo. Vàrem parlar d'enganxar a Lloret als serveis de MIFAS. Va agradar-me la receptivitat. Lloret és un municipi que és adequat per la gent amb algun tipus de discapacitat. Avui, el Diari de Girona s'ha fet amb unes declaracions de l'Alcalde d'aquest municipi. Hi ha una petita referència al turisme adaptat, accessible. Aquesta part no l'enganxa pas tothom a la primera, jo celebro que Lloret entengui les propostes que fem la gent de MIFAS. La cosa marxa bé, i les fites que s'han aconseguit a la nostra entitat han començat en idees petites que al final han tingut resultat. Hi ha exemples; Girona, Riudellots de la Selva, Vilafant i d'altres. S'està bé a Lloret, i millor que s'hi estarà...

Aquí uns quants dels meus fent quatre maniobres amb les handbikes, passant pel mig de les basses. Les imatges són del parc dels Aiguamolls de l'Empordà, un lloc planer i fàcil d'anar-hi a pedalar. L'Heras i en Colom van fer de les seves, gent que és difícil que estigui quieta. M'han dit que en penjaran unes quantes més. Ja estaré al cas.

Avui s'ha mort en José Luís López Vázquez, un home que va portar el seu art al cinema. Quan jo era petit vaig veure la pel·lícula "La Cabina" juntament amb la meva àvia d'Olot. Ho recordo perquè l'endemà ens miràvem molt malament les dues cabines telefòniques que hi havia al Firal d'Olot, i des de llavors sempre m'han fet una mica de por. Ara això és més difícil perquè no hi ha cabines. Són molt escases i no tenen cap gràcia. No són gens intimidatòries.
Segurament he vist totes les pel·lícules d'aquest gran actor. No sempre va tenir sort fent papers, però quan va tenir l'oportunitat de fer bon cinema va aprofitar-ho bé. Mi Querida Señorita n'és un exemple, per cert, nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l'any 1971. La recomano. És una de les grans del cinema espanyol. Un paper difícil per un actor que va estar a l'alçada que no sempre va poder demostrar. Tots els meus respectes i admiració per en López Vázqu…