Passa al contingut principal

Encarregar una cadira de rodes

Anar a comprar una cadira de rodes és una situació molt complicada. Sembla senzilla, però no ho és. Has de prendre mides, decidir el color de la cadira, de les rodes del davant, de les grans, com vols els radis de les rodes, el color dels complements, la tapisseria i si el respatller ha de ser transpirable. També has de decidir si la caiguda del xassís és de 75 o 90 graus, si el client vol els frens cap endins, o cap enfora, la centralitat de l'eix, el no sé què, i un grapat de coses més. Les cadires de rodes lleugeres no són fabricades aquí. Darrere de cada peça hi ha enginyers, gent de matemàtiques i un guirigall d'experts que han fet proves, salts, caigudes i esterrossades de tot tipus. Aquí -em diuen- fem coses de ferreteria i per tant de poc valor afegit. Les cadires Küschall són -segurament- les millors del mercat i són pensades i construïdes a Suïssa que no és pas un país de coses barates, però que tothom ho relaciona directament amb la qualitat. No cal dir que el preu també és suïs. 

La Generalitat de Catalunya paga un import que està establert en un catàleg de preus ortopèdic i ortoprotèsic i que és diferent a cada una de les comunitats autònomes. La Llei del Minusvàlid de l'any 1982 diu -deia- que l'estat ha de fer cultura de les ajudes tècniques i així contribuir al bon desenvolupament de la vida de les persones amb discapacitat. Era l'any 82 i el paper ho aguantava gairebé tot. Trenta anys després estem allà on estem i el nostre magnífic estat considera que anar amb cadira de rodes és un luxe i per tant dona material de ferreteria. Sense cultura de mobilitat no hi ha indústria de mobilitat. I així anem de cap i sense frens directes a la immobilitat.

Ser discapacitat en aquest país és una cosa molt cara. Un luxe injust. En algunes coses som un país molt pobre, de solemnitat. Us penjo la foto del moment que en Joan Soler prenia les mides i emplenàvem el formulari de tot aquest procés que no és cosa de deu minuts.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.

39 anys d'èxits

Els de MIFAS fan avui 39 anys. Vaja, fem, perquè jo també en sóc. Gairebé sóc fill d'allà. En fi, que en fan molts i molt ben fets. És un model d'èxit que cal mantenir i cuidar. No sempre ha estat així. Malgrat la feina que fa MIFAS no sempre ha tingut el recolzament que es mereixia. Suposo que a la classe política i dirigent d'aquest país, d'aquesta ciutat i d'aquestes comarques no els ha emocionat massa que una entitat sigui forta i independent. No poder-la tocar, ni fer-la servir per interessos propis, quan aquest realment és l'èxit de la casa, és la bona marca que té. Per demostrar que això és així, MIFAS és una de les poques entitats, pràcticament la única que sent com és no té encara la Creu de Sant Jordi. L'han donada gairebé a tothom, fins i tot a entitats que només tenien un any de vida, a entitats que els seus fundadors eren més franquistes que el vell règim. Aquí nosaltres, amb veu alta i clara seguim i seguirem. Milers de socis fan que MIFAS es…