Passa al contingut principal

COCEMFE, gairebé un any després


Aviat farà un any que Anxo Queiruga va ser nomenat nou President de COCEMFE, la que fins ara és la principal organització de la discapacitat física a Espanya. El President sortint va deixar l'organització en una situació difícil, més que tot perquè hi ha un grapat de qüestions que la Confederació va deixat en mans del CERMI, que és l'entitat que agrupa a la totalitat de la discapacitat. Davant la passivitat de COCEMFE i de forma especial del seu anterior president, el CERMI s'ha convertit en el màxim negociador davant l'Estat en les principals reinvindicacions del sector, independentment que la majoria de mancances del gremi afecten a la discapacitat física, i aquests siguin dins del sector el més important en xifres absolutes. Dins del CERMI hi ha l'ONCE que utilitza aquesta passarel·la de forma molt pràctica i eficaç, una habilitat que COCEMFE no ha sabut aprofitar gairebé mai, en detriment del seus representats.

Però dins de COCEMFE hi ha altres temes preocupants; la falta de transparència, la manca d'informació sobre la destinació dels recursos, la informació que durant anys no s'ha rebut perquè se'ns deia que era informació confidencial i que vulnerava la Llei de protecció de dades, un amagatall que segurament servia per finançar algunes coses que encara són desconegudes. Seria interessant poder saber per exemple, a quines províncies espanyoles han anat a parar els recursos de la Fundació ONCE i que han estat gestionats i defensats per COCEMFE en els darrer cinc o deu anys. Segurament descobriríem timbes i capelletes sorprenents, algunes que no toquen ni cap ni peus. Tota aquesta informació s'hauria de poder saber, és important si es vol transmetre algun tipus de credibilitat.

COCEMFE ha de ser una entitat que representi les entitats del sector i els afectats amb discapacitat física i orgànica, no ha de ser una gestora de programes que han perdut des de fa temps la seva part innovadora. El col·lectiu no necessita una gestora de serveis, d'això ja n'hi ha un bon grapat, es requereix un interlocutor polític que sigui capaç de presentar papers i propostes davant del govern central, sobretot en matèria de protecció social i normatives d'àmbit laboral, que permetin a la gent amb discapacitat tenir accés a les eines, encara massa difícils que depenen del govern de l'estat, i que són essencials per tenir un mínim de qualitat de vida. No fer-ho vol dir que estem allà mateix, és la no evolució. És una llàstima. Cap altre sector de la discapacitat està tan desorganitzat, amb tant de guirigall intern que provocant una falta de potència i pèrdua d'efectivitat. Soms molts, però no tenim la força que ens convé.

COCEMFE també ha de resoldre la seva presència a Catalunya. No és possible que Catalunya estigui fora d'aquesta organització de la que havia format part de forma molt activa. La no presència d'ECOM, de MIFAS, d'ASPID, per mencionar les tres principals capçaleres catalanes és una situació insòlita. Encara ho és més quan els que diuen representar Catalunya són quatre arreplegats que han muntat unes paradetes de cartró, amb gent al capdavant que són fora de tots els circuïts institucionals i representatius de la discapacitat catalana i que no tenen cap reconeixement enlloc. Haver finançat i potenciat uns representants és el retret més important que es pot a la COCEMFE dels últims anys.

Al mateix temps, seria essencial que el sector de la discapacitat física espanyola fes un inventari del què ha quedat realment després de les crisis viscudes, que han transformat considerablement el mapa territorial del nostre sector. En aquest període de crisi han desaparegut algunes entitats, importants en molts casos. La representació territorial ha de ser veritable, a més ha de ser especialment forta. No podem caure en els error del passat, els que han provocat la caiguda d'entitats i dirigents que ara demanen novament estar a primera fila. Les situacions d'aquest tipus s'han d'evitar, esquivant interessos d'alguns a curt termini i procurant potenciar a la gent que té més capacitat de resistència. COCEMFE hauria de ser prou gran i capaç per poder desgranar amb una certa saviesa i posar al capdavant les entitats a persones capacitades realment. Amb les anomenades representacions territorials no n'hi ha ben bé prou.

En fi, és una reflexió vista de lluny,  molt personal; no és segurament la més ajustada, més que tot perquè ja fa temps que estic fora dels circuïts de la discapacitat, exceptuant la meva militància com a soci de base d'una entitat com MIFAS a Girona, que té més de 4.000 socis, però també amb el bon desig de poder comptar amb una entitat amb força que treballi totes aquelles coses que la gent amb discapacitat física és mereix. Segurament la reflexió que faig de COCEMFE podria aplicar-ho a altres entitats més properes, de Catalunya per exemple, però em consta que que almenys ho intenten. Vaig estar alguns anys treballant per la unitat de COCEMFE, vaig fer-ho amb passió i sempre m'hagués agradat que algunes idees dels que estàvem en aquell moment al capdavant s'haguessin mantingut; penso, que gent com Domingos Dosil, Diego López, Manuel Plaza i un servidor, somiàvem en una COCEMFE que ara mateix és massa distant de la realitat. El nou President, Anxo té temps i força per fer alguns canvis importants; l'animo a que els faci, sense por, sense rancúnies, els resultats podrien valer la pena, però que consti que ja ha passat gairebé un any.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Miserables

El govern català ha suprimit avui mateix les bonificacions que les persones amb discapacitat tenien a l'hora de pagar el maleït impost AJD (Actes Jurídics Documentats), que en el nostre cas era del 0,5  per cent, enlloc del 1,5 per cent que pagaven la resta de ciutadans. Els menors de 32 anys també se'n beneficiaven. Una petita bonificació que ajudava a les persones amb discapacitat a l'hora de comprar una vivenda. Doncs ja està, a la reunió del govern d'avui, presidit per en Torra se l'han carregat. Un gran pas per la igualtat d'oportunitats, una mesura molt republicana. El govern de Catalunya diu una cosa en seus discursos i després fa el contrari. Torra, que presideix aquest país és un personatge que fa caure la cara de vergonya, a més ho fa sense cap mena d'escrúpols. Amb aquesta supressió el govern podrà recaptar la miserable xifra de 16,5 milions d'euros. Amb aquesta penya i amb la seva sensibilitat no farem res. Necessitem urgentment una ventada…

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.