Passa al contingut principal

Dunquerke

La pel·lícula és bona, surts pràcticament tirotejat per tots costats, però hi ha un parell de detalls que aixafen una mica la història. Representa que estem a l'any 1940 i les primeres escenes de la cinta hi surt un carrer que està asfaltat de no pas massa. Les cases són pintades com ara i s'hi veuen cablejats telefònics d'avui en dia. En els primers instants de la pel·lícula no saps que estàs a l'any 1940 i dóna la sensació de que hi ha un tiroteig en una ciutat turística del nord de França, o sigui la Dunkerque d'avui dia.

També hi ha escenes que es veu el port de lluny. Hi ha grues que l'any 1940 eren totalment desconegudes i algunes naus industrials que s'assemblen més a la seu de Pescanova que no als edificis que en aquell moment havia d'haver-hi. La resta de la cinta està prou bé i no entraré en fer comentaris de contingut per no esgarrar la gent que vol veure-la. La part aèria està molt aconseguida, els Stuka alemanys eren perillosos i eficaços, un fet que n'havia llegit alguna cosa no fa pas massa, a través de la novel·la "Señorita" de Juan Eslava Galán. Un avió que varen perfeccionar precisament a Espanya, als inicis de la Guerra Civil Española, per ajudar al feixistes. La pel·lícula és una peça anglesa, de producció anglesa i gairebé per consum anglès. No hi surt cap alemany, només tres en la darrere escena, gairebé accidental. Dunkerque és una història que s'ha de tenir present i la pel·lícula així ens ho explica. Va ser segurament una de les pitjors escenes de la Segona Guerra Mundial i donar a conèixer la història és important. L'ambientació és millorable en els aspectes que he mencionat. Potser sóc jo que veig coses estranyes, però amb el pressupost que deuen haver remenat segurament podien matitzar aquests petits detalls.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.

39 anys d'èxits

Els de MIFAS fan avui 39 anys. Vaja, fem, perquè jo també en sóc. Gairebé sóc fill d'allà. En fi, que en fan molts i molt ben fets. És un model d'èxit que cal mantenir i cuidar. No sempre ha estat així. Malgrat la feina que fa MIFAS no sempre ha tingut el recolzament que es mereixia. Suposo que a la classe política i dirigent d'aquest país, d'aquesta ciutat i d'aquestes comarques no els ha emocionat massa que una entitat sigui forta i independent. No poder-la tocar, ni fer-la servir per interessos propis, quan aquest realment és l'èxit de la casa, és la bona marca que té. Per demostrar que això és així, MIFAS és una de les poques entitats, pràcticament la única que sent com és no té encara la Creu de Sant Jordi. L'han donada gairebé a tothom, fins i tot a entitats que només tenien un any de vida, a entitats que els seus fundadors eren més franquistes que el vell règim. Aquí nosaltres, amb veu alta i clara seguim i seguirem. Milers de socis fan que MIFAS es…