Passa al contingut principal

El Monarca de la Sombras de Cercas

Fent crítiques literàries sóc molt dolent. No sé fer-les. Puc dir si un llibre m'ha agradat o no, i poca cosa més. Avui he acabat el darrer llibre de Javier Cercas, gironí d'Ibaherando, que s'anomena "El Monarca de las sombras" una barreja d'assaig i narrativa que m'ha enganxat des del primer moment. És la tècnica de Cercas la que segurament funciona amb facilitat i m'entusiasma l'interès de l'autor en la recerca dels fets. En aquesta recerca permet -en certa manera- que el lector l'acompanyi i en dóna detalls d'una manera que gaudeixes de forma especial allò que ens vol explicar l'autor. En aquest cas és la història del seu Avi-Oncle i el fet que sent molt jove marxés a la guerra. Tot això envoltat del poble de Ibahernando (Càceres) i forces passatges de guerra que acaben a un poblet de la Terra Alta que és diu Bot i que jo desconeixia absolutament. 

En Cercas ens relata una història de la Guerra Civil Espanyola, una catàstrofe de dimensions monstruoses i de la que avui encara queden moltes coses per aclarir. La història de la II República Espanyola i la posterior Guerra Civil Espanyola en l'àmbit d'un petit poble d'Extremadura no és massa diferent de les viscudes en poblets d'aquí; històries que explica en el llibre podrien ser també escenes viscudes a les Planes d'Hostoles, el meu poble, i que el meu pare i la gent gran del poble han explicat alguna vegada, però no massa sovint, diguem-ne que en poques ganes. És la història que se'ns esborra sense que ningú hi posi massa interès en recordar-la. La gent que va viure aquests moments ja no hi és, o és molt gran i ara només funciona el boca orella dels nostres pares que tampoc tenen massa records d'aquells moments, exceptuant alguns fets puntuals i difícils d'esborrar de la memòria. 

La novel·la de Cercas ens aproxima a tot el que va passar, i a una part de la història esencial del país, que s'esborra o només s'utilitza sense criteris generalistes i una manca de visió tràgica. Sovint, sentim versions cridaneres que serveixen per retreure's encara de forma mútua alguns retrets que generen més  confusió. Les guerres civils són les pitjors de les guerres i les ferides tarden almenys 100 anys en curar-se. En fi, això ho dic jo. En Cercas ens brinda un treball que és apassionant llegir-lo i així poder comprovar que les històries de la guerra són encara molt properes i que tots hi érem, d'alguna manera o altra a través dels nostres avis, oncles, i avantpassats, que la varen veure en directe, veure-la passar o veure-la també des del mig mateix del seu epicentre.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.

39 anys d'èxits

Els de MIFAS fan avui 39 anys. Vaja, fem, perquè jo també en sóc. Gairebé sóc fill d'allà. En fi, que en fan molts i molt ben fets. És un model d'èxit que cal mantenir i cuidar. No sempre ha estat així. Malgrat la feina que fa MIFAS no sempre ha tingut el recolzament que es mereixia. Suposo que a la classe política i dirigent d'aquest país, d'aquesta ciutat i d'aquestes comarques no els ha emocionat massa que una entitat sigui forta i independent. No poder-la tocar, ni fer-la servir per interessos propis, quan aquest realment és l'èxit de la casa, és la bona marca que té. Per demostrar que això és així, MIFAS és una de les poques entitats, pràcticament la única que sent com és no té encara la Creu de Sant Jordi. L'han donada gairebé a tothom, fins i tot a entitats que només tenien un any de vida, a entitats que els seus fundadors eren més franquistes que el vell règim. Aquí nosaltres, amb veu alta i clara seguim i seguirem. Milers de socis fan que MIFAS es…