Passa al contingut principal

Estiu 1993, camí de Hollywood

La pel·lícula de Carla Simon, Estiu 1993, ara també Summer 1993 representarà a Espanya dins de la selecció de cintes que la gent de Hollywood haurà de seleccionar per rebre un Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera. Queda encara camí, perquè ha de passar els filtres més durs. Tinc la percepció de que se'n sortirà, més que tot perquè Estiu 1993 és una obra interessant, diferent i molt innovadora. Crec que pot agradar fora d'aquí i els EUA especialment. Espero que la sort acompanyi a la Carla, seria un premi meravellós que s'hauria de celebrar en un format de festa grossa. 

Curiosament a les Planes d'Hostoles ja tenim també mig Oscar d'un noi que es diu Laurent Witz que és fill de Angelina Guterrez i a l'hora nét de Ramona Albareda, una dona que va marxar del poble amb la retirada Republicana de l'any 1939 i que es va establir finalment a prop de Cahors (Departament de Lot). En Laurent va rebre un Oscar per un curtmetratge d'animació que s'anomenava Mr. Hublot, una producció amb bandera francesa i luxemburgesa. Més enllà dels països, la veritat és que en Witz és també una mica de les Planes, sense haver-hi nascut i segurament sense haver-la visitat gairebé mai. Al poble hi viu el seu avi-oncle, en Lluís Soldevila Albareda, germà gran de la seva mare. La Carla tampoc va néixer a les Planes, però la seva obra i la seva infància la té i la tindrà sempre allà. 

De manera que sense gairebé voler-ho, els de les Planes podrien ser els habitants d'un poble que té un Oscar i mig, o dos i que en certa manera les seves vides dels seus premiats de cinemes han tingut una significació important pel municipi. La Ramona mai va tornar a les Planes, però alguns la tenim molt present. Quan passo pel carrer de la meva àvia hi penso sempre. Havien sigut veïnes. Els avis de la Carla estaven -curiosament- a uns 50 metres, encara no de l'àvia d'en Witz i de la meva. He tingut la sort de conèixer a gairebé tota la família francesa, els seus fills i alguns dels seus néts, també vaig conèixer a gairebé tota la família de la Carla, de petit jo anava molt a fer tombs amb la Mariona, la seva tia i entrava i sortia del "Simón" a totes hores. El seu besavi -que feia bastons- va regalar-me'un un; el va fer expressament per la meva curta alçada.  És per això,  que tinc la sensació, en realitat és un desig que la Carla Simon arribarà fins al final amb la seva història d'Estiu 1993. Potser és un somni, però és un somni fantàstic.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.

39 anys d'èxits

Els de MIFAS fan avui 39 anys. Vaja, fem, perquè jo també en sóc. Gairebé sóc fill d'allà. En fi, que en fan molts i molt ben fets. És un model d'èxit que cal mantenir i cuidar. No sempre ha estat així. Malgrat la feina que fa MIFAS no sempre ha tingut el recolzament que es mereixia. Suposo que a la classe política i dirigent d'aquest país, d'aquesta ciutat i d'aquestes comarques no els ha emocionat massa que una entitat sigui forta i independent. No poder-la tocar, ni fer-la servir per interessos propis, quan aquest realment és l'èxit de la casa, és la bona marca que té. Per demostrar que això és així, MIFAS és una de les poques entitats, pràcticament la única que sent com és no té encara la Creu de Sant Jordi. L'han donada gairebé a tothom, fins i tot a entitats que només tenien un any de vida, a entitats que els seus fundadors eren més franquistes que el vell règim. Aquí nosaltres, amb veu alta i clara seguim i seguirem. Milers de socis fan que MIFAS es…