Passa al contingut principal

Delayed

Vaig seguir la sessió parlamentària d'ahir a mitges. Molt refredat, no volia estar a casa, de manera que vaig anar al Ruth Vela Gym ha passar l'estona, a veure les noies que estan contentes per ser les guanyadores del Món de Kangoo-Jump. Sortint vaig intentar agafar el fil del que passava i encara l'estic buscant. No ho vaig entendre massa res i després de llegir una desena de diaris digitals encara no ho entenc. Puigdemont va dir que declarava la independència, però la suspenia; admeto que això ja és difícil, però després d'acabar el debat sense rèpliques; o sigui, una exposició de monòlegs, els diputats independentistes varen signar un document que no era oficial però que porta l'escut oficial. Ho varen fer a la sala del costat del saló de Plens, però dins del Palau del Parlament de Catalunya. 

La maniobra, com dic, és difícil d'entendre. Cosa de polítics, suposo, però la vicepresidenta del Govern espanyol no ho ha entès així i ha dit que avui al matí es reunirà el Consell de Ministres en sessió extraordinària per estudiar la cosa, el moment. No va dir si havien entès el que havia passat al Parlament, tampoc va admetre preguntes, o sigui, un altre monòleg. Va fer veure que posava mala cara, diguem-ne cara d'enfurismada. La Sáenz de Santamaria és una dona que té un riure dubtós, de poca gràcia i desconeixem si sortirà per la dreta o per la porta del fons a la dreta del tot.

Ara no sabem que passarà. La independència sense independència és molt estranya. És un estat d'ànim una mica confús però totalment nou. En aquest escenari no hi havíem estat mai i no sabem si és una aturada per veure l'estació o si hem quedat en via morta. Quedem a l'espera que algú ens digui alguna cosa. És com estar en un aeroport i que t'acabin de dir que no volaràs, però que no marxis perquè la companyia aèria està buscant alternatives per col·locar-te en un altre vol. Fa uns dies, ja vaig dir que Puigdemont no sabíem que diria, però que no perdria el seu moment de màxima audiència per sortir amb una cosa nova. La previsió no ha fallat, però això no vol dir que estiguem millor que abans de les sis de la tarda d'ahir dimarts. 

Més enllà de l'humor metafòric que jo hi posi, hem d'admetre que la cosa ja no té cap gràcia. És seriosa i no sabem quina serà la sortida. Va agradar-me el que va dir Enric Juliana fa uns dies en un d'aquests debats a mitjanit; atenció en no humiliar Catalunya, seria un gran error. Però també he de dir que segueixo amb preocupació el daltabaix econòmic que estem vivint. També cal dir que el govern que tenim no està governant, està només pendent de la qüestió Procés, i per tant hi ha un grapat de coses aturades, i les finances intervingudes. Al meu entendre, la situació s'agreuja i s'allarga encara més. Tot plegat està més confús que ahir i ara sí que la gent està amoïnada. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.

39 anys d'èxits

Els de MIFAS fan avui 39 anys. Vaja, fem, perquè jo també en sóc. Gairebé sóc fill d'allà. En fi, que en fan molts i molt ben fets. És un model d'èxit que cal mantenir i cuidar. No sempre ha estat així. Malgrat la feina que fa MIFAS no sempre ha tingut el recolzament que es mereixia. Suposo que a la classe política i dirigent d'aquest país, d'aquesta ciutat i d'aquestes comarques no els ha emocionat massa que una entitat sigui forta i independent. No poder-la tocar, ni fer-la servir per interessos propis, quan aquest realment és l'èxit de la casa, és la bona marca que té. Per demostrar que això és així, MIFAS és una de les poques entitats, pràcticament la única que sent com és no té encara la Creu de Sant Jordi. L'han donada gairebé a tothom, fins i tot a entitats que només tenien un any de vida, a entitats que els seus fundadors eren més franquistes que el vell règim. Aquí nosaltres, amb veu alta i clara seguim i seguirem. Milers de socis fan que MIFAS es…