Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2018

Parlament català en hores baixes

Avui s'ha viscut una sessió infantil al Parlament de Catalunya. Dos diputats, un d'ERC i l'altre de Ciudadanos han muntat un numeret insuperable i també insoportable. A càrrec dels ciutadans d'aquest país, dels contribuents, els dos diputats s'han dit no sé què i el President del Parlament ha hagut d'intervenir per fer-los callar. Jo recordo situacions d'aquestes a l'escola de primària, quan feia els primers cursos. Només ha faltat que el President els hagués posat de cara a la paret. La situació és lamentable. Els nostres representants públics haurien de tocar de peus a terra i viure la situació real de la gent que diuen representar. El proper 2019 Catalunya no tindrà pressupost, segurament s'haurà de prorrogar el que ja estava prorrogat i les perspectives econòmiques no són massa brillants. La classe política viu a la seva "bola" i la imatge que donen és pèssima. Els dos personatges implicats no han trepitjat mai cap centre productiu de…

Els murs cauen

Avui fa 29 anys de la caiguda del Mur de Berlín. Una de les històries més desgraciades d'Europa, que provenia d'una història encara més desgraciada. En un dia com avui la gent va fer caure un mur, que dividia Berlín en dos sectors. Avui queden els testimonis, les històries i moltes fotografies de l'època que va fer-se i de com va caure. Berlín torna a ser la capital alemanya i encara es refà de la seva pròpia història, difícil i complicada. La metàfora en tot cas, serveix per demostrar que els murs cauen i normalment ho fan per sobre dels promotors i constructors. Va caure el mur de Berlín i ho va fer pel damunt del govern pro-soviètic que hi havia a l'Alemanya Oriental. La coneguda com RDA o DDR com diuen els alemanys. Va caure la Alemanya Democràtica perquè no era ni Alemanya ni tampoc democràtica. Era una història horrible que no podia acabar bé més que tot perquè mai va tenir un bon principi. L'any vinent farà 30 anys de la reunificació alemanya i de la transf…

Lisboa via fado

A mi els fado sempre m'han agradat. No sé perquè, teòricament són una cosa més llunyana, però m'hi vaig enganxar gairebé des del primer moment. És un tipus de música nostàlgica, que canta a la gent que no és allà, que està lluny, que se l'espera, que ha de tornar, algun dia. També n'hi ha que són més alegres, però jo sempre els he entès així. Lisboa és la capital del fado i de moltes coses més. M'han passat aquest vídeo des de la capital portuguesa, una ciutat amb un encant especial, a l'espera d'alguna cosa més. Tota la tropa del fado hi surt, gent molt bona, tot i que n'hi ha més. Bona música i bones imatges d'una ciutat que està més propera i que val la pena fer-hi un tomb. El fado és nostàlgia, potser nostàlgia d'alguna cosa que no s'ha viscut, o que està pendent de viure.