Ves al contingut principal

Taps de plàstic i l'estat del benestar


Llegeixo a la Vanguardia que els empleats de Caixabank de les Illes Canàries estan contents perquè han aconseguit reunir no sé quants quilos de taps de plàstic i així poder ajudar a una noia paraplègica a comprar una cadira de rodes que permetrà que es mogui amb més facilitat. La notícia ja té un punt de normalitat preocupant, d'aquest tipus en surten tot sovint a tots els mitjans de comunicació. Són històries solidàries que permeten a la gent participar en la recollida de taps de plàstic, al mateix temps que ho fan convençuts que la causa de la maniobra val la pena. És l'arribada de l'estat del taps del benestar. 

La tona de taps està pagada a 200 euros la tona, aproximadament. Una cadira de rodes ultra-lleugera com la que suposem que han donat a la noia canària val uns 3.000 euros. És a dir, que necessitem 15 tones de taps de plàstic per poder-la pagar. Si posem altres exemples de l'estat dels taps del benestar, haurem de determinar una taula de preus per saber les tones que convenen disposar per fer una operació de càncer de mama, posem per cas, o l'escolarització d'un infant a qualsevol escola pública. Per poder afrontar una operació delicada com la que menciono necessitarem 75 tones de taps de plàstic, i per poder enviar a l'escola un vailet unes 40 tones aproximadament.

La gent fa aquestes coses perquè està convençuda de fer el bé. Pagar impostos, per exemple, està més mal vist. Amb aquestes mesures, l'economia d'aquest país podria tenir el seu canvi en taps i formar part de l'índex Forex que regula les monedes estrangeres i les matèries primeres. També podríem pagar a la classe política en taps i obrir llibretes d'estalvi en forma de taps. Seria una bona idea i així ja passem a l'economia de la misèria absoluta. S'hauria de trencar aquesta espècie de consciència falsa i participativa perquè és injusta, enganyosa i evadeix a la gent d'exigir que siguin les autoritats públiques les que es facin càrrec de coses essencials per viure. Una cadira de rodes lleugera o ultra-lleugera no pot dependre de la bona voluntat de la gent i una suposada recollida de taps. Que això ho facin treballadors de les oficines bancàries de Caixabank a Canàries és d'una ignorància que fa venir pell de gallina. Suposo que s'hauria d'agraïr el gest, però sense voler-ho és un gest malentès i posen als discapacitats en mans de l'estat de pietat. 

Comentaris

MOLÍ DEL CANYER ha dit…
No havia entrat mai al teu blog, pero amb aquest article he quedat fascinada. Des de que s'ha posat de moda el tema de recogir taps que li he vist un sense sentit, tinc coneguts a qui sobren els cales i fan el que calgui per deixar de pagar a hisenda pero que s'han apuntat a la moda del tap i així tranquilitzen la seva consciencia. Son les incoherencies amb les que ens toca viure, que farem.....mentres molts d'els que donen els taps tenem 0 consciencia sobre els entrebans que ens trobem diariament aquells que hem de caminar sobre rodes.
Hola, moltes gràcies pel teu comentari. Aquest tema és difícil d'explicar, la gent no acaba d'entendre que amb la bona voluntat pot complicar encara més les coses. En fi, seguim en línia. Gràcies
M'interessa publicar-ne una traducció al castellà, si la tens, i si no jo en faria una.
Hola Juan Manuel, no, no tinc cap traducció d'aquest post en castellà. Tu mateix, endavant. Encantat de que ho facis tu mateix, en línia i gràcies.
Vet aquí...
Leo en "La Vanguardia" que los empleados de Caixabank en las Islas Canarias están contentos porque han conseguido reunir no sé cuántos kilos de tapones de plástico y así pueden ayudar a una chica parapléjica a comprar una silla de ruedas que le permitirá moverse con más facilidad. La noticia ya tiene un punto de normalidad preocupante, con frecuencia aparecen noticias de este tipo en todos los medios de comunicación. Son historias solidarias que permiten a la gente participar en la recogida de tapones de plástico, y lo hacen convencidos de que la causa de la maniobra vale la pena. Es la llegada del estado de los tapones del bienestar.

La tonelada de tapones se paga a 200 euros, aproximadamente. Una silla de ruedas ultraligera como la que suponemos que han donado a la chica canaria vale unos 3.000 euros. Es decir, que necesitamos 15 toneladas de tapones de plástico para poder pagarla. Si ponemos otros ejemplos del estado de los tapones del bienestar, habremos de determinar una tabla de precios para saber las toneladas de las que conviene disponer para hacer una operación de cáncer de mama, pongamos por caso, o la escolarización de un niño en cualquier escuela pública. Para poder afrontar una operación delicada como la que menciono necesitaremos 75 toneladas de tapones de plástico, y para poder enviar a un chico a la escuela unas 40 toneladas aproximadamente.

La gente hace estas cosas porque está convencida de hacer el bien. Pagar impuestos, por ejemplo, está peor visto. Con estas medidas, la economía de este país podría tener su cambio en tapones y formar parte del índice Forex que regula las monedas extranjeras y las materias primas. También podríamos pagar a la clase política en tapones y abrir libretas de ahorro en forma de tapones. Sería una buena idea y así ya pasamos a la economía de la miseria absoluta.

Se debería romper esta especie de conciencia falsa y participativa porque es injusta, engañosa y evade a la gente de exigir que sean las autoridades públicas las que se hagan cargo de cosas esenciales para vivir. Una silla de ruedas ligera o ultraligera no puede depender de la buena voluntad de la gente y una supuesta recogida de tapones. Que esto lo hagan trabajadores de las oficinas bancarias de Caixabank en Canarias es de una ignorancia que pone la piel de gallina. Supongo que se habría de agradecer el gesto, pero sin quererlo es un gesto malentendido y ponen a los discapacitados en manos del estado de piedad.
http://grijalvo.com/wordpress/2016/11/joaquim-bonaventura-i-ayats-tapones-de-plastico-y-el-estado-del-bienestar/
http://grijalvo.com/wordpress/2016/11/b-joaquim-bonaventura-i-ayats/

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.