Passa al contingut principal

La volada

Fa unes setmanes van dir-me si volia anar a donar un vol en una d’aquestes avionetes que no tenen motor, i que són arrossegades per una altra que si que en té. Parlen –els que estan en aquest gremi- de vol a vela, i el bateig aeronàutic s’ha produït a l’aeròdrom d’Alp, a la Cerdanya gironina. La gent que facilita que les persones amb disminució puguem tenir aquesta experiència són els de l’Escola Aeronàutica de la Cerdanya i el tractament que tenen cap a nosaltres és tot el que un pot desitjar.

En Manu Heras, en Manel Ávila, en Johnatan Latorre i un servidor hem volat avui en un d’aquests artefactes sent per tots nosaltres una experiència molt interessant. He de dir que l’enlairament i l’aterratge són dues maniobres molt suaus, -un espera exactament el contrari- i quan estàs a gairebé dos mil metres d’alçada, assegut a primera fila i amb la Cerdanya als peus, com si estiguessis a la butaca de casa, un ha d’admetre que està vivint una nova sensació.

No obstant això, quan el professor-volador-instructor-pilot et dóna els comandaments, la cosa fa gràcia, però només a mitges. Quan cerquem un aire per pujar i comences a ballar-la enmig de la no res, impressiona una mica, i després m’he adonat que el món era rodó i que jo no tocava de peus a terra, suggerint a Xavier Jofre –esplèndid- que jo volia anar en línia recta, i na fent xino-xano.

Penjo quatre fotos, del Manu Heras, amic de terra, mar i ara també d’aire, del Manel de Vic, un personatge molt intrèpid, i meves de quan anava arrancar el vol, quan ens arrancaven més ben dit. En el moment de la foto les tenia totes, més endavant no pas ben bé del tot. Val la pena, de debò.




Comentaris

Josep Giralt. ha dit…
Es una experiencia brutal. L'he viscut i la sensació de llibertat que tens només puc comparar-la amb el submarinisme.

Aquest esport ens fa menys coixos als coixos...

Salut.

Entrades populars d'aquest blog

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.

39 anys d'èxits

Els de MIFAS fan avui 39 anys. Vaja, fem, perquè jo també en sóc. Gairebé sóc fill d'allà. En fi, que en fan molts i molt ben fets. És un model d'èxit que cal mantenir i cuidar. No sempre ha estat així. Malgrat la feina que fa MIFAS no sempre ha tingut el recolzament que es mereixia. Suposo que a la classe política i dirigent d'aquest país, d'aquesta ciutat i d'aquestes comarques no els ha emocionat massa que una entitat sigui forta i independent. No poder-la tocar, ni fer-la servir per interessos propis, quan aquest realment és l'èxit de la casa, és la bona marca que té. Per demostrar que això és així, MIFAS és una de les poques entitats, pràcticament la única que sent com és no té encara la Creu de Sant Jordi. L'han donada gairebé a tothom, fins i tot a entitats que només tenien un any de vida, a entitats que els seus fundadors eren més franquistes que el vell règim. Aquí nosaltres, amb veu alta i clara seguim i seguirem. Milers de socis fan que MIFAS es…