Passa al contingut principal

Sant Sebastià per la Jonquera

Sant Sebastià és una ciutat molt agradable. És de les que fa més goig passejar-s’hi. Per cert, aprofito per dir que el tema de barreres està bastant superat i per tant donar-hi un vol no requereix cap maldecap especial. Les voreres estan totes presentables. Ara bé, aparcar-hi té el seu què, com a Girona. Hi ha places reservades –no gaires- i totes estan plenes. No vaig tenir l’oportunitat -no en tenia ganes- de veure si els usuaris d’aquestes eren del gremi o, com Girona que hi ha un gran tendència fotocopiadora de les targetes.

Vaig anar-hi acompanyant l’equip de bàsquet de MIFAS, una tropa excel·lent, tot i que al final vam perdre. Per anar a Donosti vam passar per la Jonquera és a dir, Narbone, Tolouse, Pau i fins arribar a Irún. És més curt i més agradable, jo no ho havia fet mai. Els Pirineus estan molt nevats i la tardor s’ha instal·lat allà i sembla no té massa ganes de passar al nostre costat.

Més enllà de la crònica esportiva, que ja he penjat de la mà d’en Joan Saló, he dir que vaig anar a passejar-me per la ciutat, on hi ha una gran afició a la beguda. L’hora aquella –era tard, tirant a molt aviat- els carrers eren plens de gent cridant, bevent i s’estaven movent en forma de esses, havent d’esquivar al personal com podíem. Anar en cadira de rodes aquelles hores comporta a més, haver d’anar molt en compte per la quantitat de vidres que hi havia a terra. M’han dit que és normal. També va ser necessari apartar-se d’alguna farola per no ser esquitxats. Déu n’hi do. Aquella hora la ciutat perd una mica la seva elegància, però no pas del tot, especialment s’hi t’acostes a la barana del passeig, arran de mar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.

39 anys d'èxits

Els de MIFAS fan avui 39 anys. Vaja, fem, perquè jo també en sóc. Gairebé sóc fill d'allà. En fi, que en fan molts i molt ben fets. És un model d'èxit que cal mantenir i cuidar. No sempre ha estat així. Malgrat la feina que fa MIFAS no sempre ha tingut el recolzament que es mereixia. Suposo que a la classe política i dirigent d'aquest país, d'aquesta ciutat i d'aquestes comarques no els ha emocionat massa que una entitat sigui forta i independent. No poder-la tocar, ni fer-la servir per interessos propis, quan aquest realment és l'èxit de la casa, és la bona marca que té. Per demostrar que això és així, MIFAS és una de les poques entitats, pràcticament la única que sent com és no té encara la Creu de Sant Jordi. L'han donada gairebé a tothom, fins i tot a entitats que només tenien un any de vida, a entitats que els seus fundadors eren més franquistes que el vell règim. Aquí nosaltres, amb veu alta i clara seguim i seguirem. Milers de socis fan que MIFAS es…