Ves al contingut principal

Els terres de Madrid

El dijous vaig estar a Madrid per poder assistir a una sessió de treball de la Fundació Lluís Vives que ens ha fet un cop de mà per endegar el Pla Estratègic de MIFAS. La trobada va ser intensa i molt interessant, donat que vàrem poder compartir amb altres entitats les experiències que han suposat tirar-lo endavant.

De tota manera he de dir que les meves anades a Madrid sempre acaben en algun moment o altre passant per terra. Mentre anava passejant pel Carrer Serrano amb cadira de rodes, vaig topar-me amb un sot (una eliminació de barreres a la madrilenya) que va provocar que sortís disparat de la cadira. Uns vianants –l’amabilitat és un què a Madrid- van recollir-me i així poder reiniciar la passejada, encara que fós a tranques i barranques.

Després d’estar una estona –més tranquil- en un centre comercial d’aquell carrer, vaig sortir per agafar un taxi i poder anar cap a l’aeroport de Barajas. El problema que tenia és que els taxis no paraven perquè veien amb mi un artefacte estrany que és diu cadira de rodes. La persona que m’acompanyava no donava crèdit a l’escena que vivíem, i només vàrem aconseguir agafar-ne un, quan vaig mig amagar-me al darrera d'uns contenidors d'obres que hi havia en aquella cantonada.

Madrid és dura. Moltes ciutats ho són. L’accessibilitat de la capital espanyola és de tercera regional i la cultura que s’hi passeja no és massa gentil. Sabia que hi passaven aquestes coses perquè m’ho havien dit fa molt temps, a part d'estar-m'hi durant 10 anys. No obstant, viure-ho en persona és una situació que fa ràbia. Jo vull que Madrid sigui olímpica perquè suposaria eixamplar la mirada d’alguns gestos.

Les ciutats que són accessibles ho són perquè al darrera hi ha treballat molta gent, i nosaltres com afectats hem de ser els primers. El combat de la Federació Madrilenya de persones amb disminució física és molt fluix, tirant a molt escàs; potser haurien de fitxar a la Duquessa d’Alba que ara va en cadira de rodes. El resultat de tot plegat és que cada cop que anem a Madrid acabem –un o altre- per tastar el garrot de les seves voreres. I no parlem de la por dels taxistes –normalment bona gent- que no saben que pagant, encara que sigui a peu coix, Sant Pere canta

Comentaris

Lo Bep ha dit…
És fotuda la vida del coix rodat...

Madrid només és un retrat del servilisme que el nostre gremi hi respira.

Son gent que pixen colonia quan han d'anar a la Sarsuela, encra que hagin de pujar escales.

Entrades populars d'aquest blog

Campiones del Món

Foto de la Ruth Vela i Esther García, propietàries i màximes responsables del Ruth Vela Gym de Girona, però també Campiones del Món de Kangoo-Jump. El títol el tenen des d'ahir diumenge, on varen participar amb altres cinc gironines en el Mundial d'aquesta modalitat. Varen competir amb més de 20 equips de diferents països i res, varen guanyar perquè senzillament són les que més emocionaren al públic i als membres del jurat. L'esdeveniment va tenir lloc a Madrid aquest passat cap de setmana. 
Vaig ser testimoni de les primeres passes que la Ruth va fer per composar la representació que varen fer-hi. En qüestió de dies la Ruth va anar cosint una coreografia que va acabar sent molt impactant i contundent. Avui he anat al Gym i han posat per aquesta fotografia. Són excepcionals i els resultats equivalen a l'esforç i la il·lusió que hi han posat. El premi és més que merescut, i res, aquí les teniu.

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

Dimarts a les sis

Silenci de Puigdemont. Entrarà en escena el proper dimarts a les sis de la tarda. Hi haurà compareixença del President al Ple del Parlament i em penso que serà líder d'audiència. Estem pendents de que el President tingui el seu gran moment, però no sabem que dirà. Hi ha una part del país que vol que proclami la independència, i l'altra part té pànic de que la declari. Coneixent a Puigdemont crec que no farà ni una cosa ni l'altra. Sortirà per dir que ha guanyat, però que no hi haurà entrega de medalles. Suposo que està buscant la manera de sortir de l'etzuc dignament. Estarem pendents d'ell, lògicament. Assumeixo que l'home deu estar vivint moments complicats. No obstant això, la resta dels habitants d'aquest país tampoc ho estem vivint amb massa alegria. Suposem que de tot això en serà conscient.
En aquests moments la qüestió catalana està en el seu màxim punt d'ebullició i no sabem com treure les olles del foc. Podem cremar-nos o sortir escaldats, to…