Passa al contingut principal

Els terres de Madrid

El dijous vaig estar a Madrid per poder assistir a una sessió de treball de la Fundació Lluís Vives que ens ha fet un cop de mà per endegar el Pla Estratègic de MIFAS. La trobada va ser intensa i molt interessant, donat que vàrem poder compartir amb altres entitats les experiències que han suposat tirar-lo endavant.

De tota manera he de dir que les meves anades a Madrid sempre acaben en algun moment o altre passant per terra. Mentre anava passejant pel Carrer Serrano amb cadira de rodes, vaig topar-me amb un sot (una eliminació de barreres a la madrilenya) que va provocar que sortís disparat de la cadira. Uns vianants –l’amabilitat és un què a Madrid- van recollir-me i així poder reiniciar la passejada, encara que fós a tranques i barranques.

Després d’estar una estona –més tranquil- en un centre comercial d’aquell carrer, vaig sortir per agafar un taxi i poder anar cap a l’aeroport de Barajas. El problema que tenia és que els taxis no paraven perquè veien amb mi un artefacte estrany que és diu cadira de rodes. La persona que m’acompanyava no donava crèdit a l’escena que vivíem, i només vàrem aconseguir agafar-ne un, quan vaig mig amagar-me al darrera d'uns contenidors d'obres que hi havia en aquella cantonada.

Madrid és dura. Moltes ciutats ho són. L’accessibilitat de la capital espanyola és de tercera regional i la cultura que s’hi passeja no és massa gentil. Sabia que hi passaven aquestes coses perquè m’ho havien dit fa molt temps, a part d'estar-m'hi durant 10 anys. No obstant, viure-ho en persona és una situació que fa ràbia. Jo vull que Madrid sigui olímpica perquè suposaria eixamplar la mirada d’alguns gestos.

Les ciutats que són accessibles ho són perquè al darrera hi ha treballat molta gent, i nosaltres com afectats hem de ser els primers. El combat de la Federació Madrilenya de persones amb disminució física és molt fluix, tirant a molt escàs; potser haurien de fitxar a la Duquessa d’Alba que ara va en cadira de rodes. El resultat de tot plegat és que cada cop que anem a Madrid acabem –un o altre- per tastar el garrot de les seves voreres. I no parlem de la por dels taxistes –normalment bona gent- que no saben que pagant, encara que sigui a peu coix, Sant Pere canta

Comentaris

Lo Bep ha dit…
És fotuda la vida del coix rodat...

Madrid només és un retrat del servilisme que el nostre gremi hi respira.

Son gent que pixen colonia quan han d'anar a la Sarsuela, encra que hagin de pujar escales.

Entrades populars d'aquest blog

Miserables

El govern català ha suprimit avui mateix les bonificacions que les persones amb discapacitat tenien a l'hora de pagar el maleït impost AJD (Actes Jurídics Documentats), que en el nostre cas era del 0,5  per cent, enlloc del 1,5 per cent que pagaven la resta de ciutadans. Els menors de 32 anys també se'n beneficiaven. Una petita bonificació que ajudava a les persones amb discapacitat a l'hora de comprar una vivenda. Doncs ja està, a la reunió del govern d'avui, presidit per en Torra se l'han carregat. Un gran pas per la igualtat d'oportunitats, una mesura molt republicana. El govern de Catalunya diu una cosa en seus discursos i després fa el contrari. Torra, que presideix aquest país és un personatge que fa caure la cara de vergonya, a més ho fa sense cap mena d'escrúpols. Amb aquesta supressió el govern podrà recaptar la miserable xifra de 16,5 milions d'euros. Amb aquesta penya i amb la seva sensibilitat no farem res. Necessitem urgentment una ventada…

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.