Passa al contingut principal

L'escapada i la mirada


M'escapo uns dies de Girona -aprofitant Fires- Anant en cadira de rodes pels carrers de la ciutat aquesta setmana de festes és complicat. Has de mirar que de no caure, de no passar per llocs difícils, carregats de gent, i amb la cridòria habitual dels llocs on hi ha gran concurrència. No sóc gaire de Fires ni d'actes d'aquest tipus, allà on hi ha molta gent m'hi ofego una mica, de manera que he fugit i m'he arribat fins a Madrid, cosa que faig un parell o tres de vegades l'any. Hi tinc moltes vinculacions i més enllà de la fanfàrries polítiques hi necessito fer un tomb de tant en tant. Les grans ciutats serveixen per anar amunt i avall sense anar enlloc, mirar des d'una cantonada qualsevol com passa la tarda o el mig matí davant d'un mateix sense haver-hi de fer res. Tenen -en general- aquest encant que les petites ciutats o mitjanes -el cas de Girona- no s'hi dóna. Observo també a Madrid que la crisi no s'ha acabat, encara que hi hagi un grapat d'altaveus que ho pregonin. Veig com mai que tot està en venda, que els negocis tanquen persianes i que les noves economies deixen immenses torres d'oficines buides esperant que algú s'animi a ocupar-les amb ofertes que no s'havien vist mai. Al anar-hi en cotxe i passar per la carretera nacional hi comprovo que una de cada tres benzineres estan tancades i també desenes de bars i hostals que hi havia a peu de carretera han fet figa. No sé si l'economia millora, jo penso que no massa, està tot molt desangelat i al igual que Girona, Madrid representava com gairebé cap altra lloc, una societat de classe mitjana que comença a fer cara de pobre, esquinçant tot el que poden, igual que aquí. Són ciutats cares que hi viu gent que ja no pot pagar el seu preu. En fi, són les meves impressions, que lògicament no tenen més transcendència d'allà on arriba la meva mirada. Ja ho anirem veien.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.

39 anys d'èxits

Els de MIFAS fan avui 39 anys. Vaja, fem, perquè jo també en sóc. Gairebé sóc fill d'allà. En fi, que en fan molts i molt ben fets. És un model d'èxit que cal mantenir i cuidar. No sempre ha estat així. Malgrat la feina que fa MIFAS no sempre ha tingut el recolzament que es mereixia. Suposo que a la classe política i dirigent d'aquest país, d'aquesta ciutat i d'aquestes comarques no els ha emocionat massa que una entitat sigui forta i independent. No poder-la tocar, ni fer-la servir per interessos propis, quan aquest realment és l'èxit de la casa, és la bona marca que té. Per demostrar que això és així, MIFAS és una de les poques entitats, pràcticament la única que sent com és no té encara la Creu de Sant Jordi. L'han donada gairebé a tothom, fins i tot a entitats que només tenien un any de vida, a entitats que els seus fundadors eren més franquistes que el vell règim. Aquí nosaltres, amb veu alta i clara seguim i seguirem. Milers de socis fan que MIFAS es…