Passa al contingut principal

25 anys d'AVE

A mi l'AVE m'agrada, em sembla un gran invent. A l'any 1983 vaig veure a la televisió que els francesos obrien la línia Paris-Lyon i que anaven a 300 quilòmetres per hora. Allò tenia molt bona pinta. Aquí l'AVE va arribar a l'any 1992 a la línia Madrid-Sevilla amb l'excusa de que a Barcelona hi arribaria tard o d'hora, perquè era la ruta lògica, però que s'estimaven més obrir la cosa aquesta per anar a Sevilla. Vaig poder-hi anar molts mesos després. Jo no vaig anar a l'Expo92 tot i que en aquell moment vivia a Madrid i tenia tot aquell sarau més a prop. La meva primera ruta va ser Madrid-Còrdova, en classe turista i recordo que era pels vols de la Feria d'Abril de Sevilla. El tren anava ple i a la cafeteria hi havia molt de xivarri; un grapat de gent que reia i parlava amb la veu ben alta. Eren la Lola Flores, la seva germana i estaven envoltats d'un grapat de gent. A certa distància també vàrem riure. Nosaltres baixàvem a Còrdova per veure com havien quedat les obres d'una residència per a discapacitats en el centre antic d'aquella ciutat que havia dissenyat d'una manera diferent una organització vinculada a l'església catòlica que es diu Frater.

Després he pogut anar-hi altres vegades i sempre m'ha semblat una eina fascinant, però recordaré sempre aquell primer viatge. En aquella visita i juntament amb Manuel Plaza, president de COCEMFE ens acompanyava Mariví Alvaro, Tècnica de projectes de la Confederació, una gran professional que ens deixaria uns anys després. 

La cosa aquesta de l'AVE va arribar a Girona l'any 2013, més o menys 20 anys després de que ho fes a Sevilla i ara els equipaments són una mica més moderns i la velocitat ha millorat, tot i que el tram Barcelona-Girona jo diria que el tren va força lent. Les dues ciutats queden connectades amb 37 minuts, però molt abans havíem llegit que Barcelona-Girona es podria fer amb 25. Suposo que això serà possible el dia que decideixin acabar de començar aquella ruïna d'estació que hi ha a l'entrada de Barcelona i que en diuen la Sagrera. També dèiem que amb l'alta velocitat podríem anar al centre d'Europa amb poc temps i això de moment no és encara possible. A Girona miràvem l'AVE per anar cap amunt, ens feia gràcia això de quedar a dues hores de ciutats europees, no ens entusiasmava tant això d'anar ràpidament per avall, però de moment és el que hi ha.

Avui a la premsa, he llegit que l'AVE a Espanya ha costat 51.775 milions d'Euros per una xarxa de 3.240 quilòmetres. És una xifra desorbitant que s'hi poden fer moltes lectures, bones i dolentes. Amb aquests diners es podia haver fet una RENFE totalment nova i diferent. Una xarxa competitiva que hagués arribat a tot arreu. Però els anys 90 i posteriors el que interessava en aquest país era fer obres i més obres. Han donat feina, han generat més inversions i més tard hem descobert que una part important dels imports licitats han passat per la caixa dels partits polítics i governants de poca categoria. És el que tenim, és una de les millors xarxes del món, això segurament és així, però el preu és alt, tirant a molt alt. A mi anar amb l'AVE m'agrada, el tinc al costat de casa, per no dir sota a casa, però és car i encara no va a llocs que m'agradaria poder anar-hi en tren. És un tren molt ràpid i còmode, però perquè arribi a les ciutats és molt lent i com hem viscut a Girona, molt incòmode.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.

39 anys d'èxits

Els de MIFAS fan avui 39 anys. Vaja, fem, perquè jo també en sóc. Gairebé sóc fill d'allà. En fi, que en fan molts i molt ben fets. És un model d'èxit que cal mantenir i cuidar. No sempre ha estat així. Malgrat la feina que fa MIFAS no sempre ha tingut el recolzament que es mereixia. Suposo que a la classe política i dirigent d'aquest país, d'aquesta ciutat i d'aquestes comarques no els ha emocionat massa que una entitat sigui forta i independent. No poder-la tocar, ni fer-la servir per interessos propis, quan aquest realment és l'èxit de la casa, és la bona marca que té. Per demostrar que això és així, MIFAS és una de les poques entitats, pràcticament la única que sent com és no té encara la Creu de Sant Jordi. L'han donada gairebé a tothom, fins i tot a entitats que només tenien un any de vida, a entitats que els seus fundadors eren més franquistes que el vell règim. Aquí nosaltres, amb veu alta i clara seguim i seguirem. Milers de socis fan que MIFAS es…