Passa al contingut principal

D'ara en endavant

Si Carles Puigdemont m'hagués trucat per demanar-me que l'anés a rescatar a la frontera en una situació diguem-ne excepcional com les que estem vivint ho hagués fet sense cap mena de problema, de fet, ell té el meu telèfon. No m'ho hagués pensat dues vegades. Hi hagués anat corrent. Puigdemont s'ha equivocat en moltes coses i jo discrepo d'ell en un grapat de temes. En la qüestió econòmica no compartim gairebé res, en temes socials els nostres pensaments són oposats totalment. Però Puigdemont va ser alcalde de Girona i jo vaig ser-ne regidor a l'oposició; ell és d'Amer i jo sóc de les Planes d'Hostoles, coses que passen, suposo. No és simpatia, suposo que és això que ara se'n diu empatia. Ho hagués fet encara que la situació fos totalment rocambolesca. 

Puigdemont està a la presó i jo ho lamento. Sabia que jugava en inferioritat de condicions, i sabia que estava fora de joc des de feia temps. És un home intel·ligent i suposo que de tot això ja n'estava al cas. Ara té un recorregut complicat, una agenda que serà difícil suportar i, caldran solucions polítiques, que hauran de venir necessariament per tenir un govern a Catalunya, del signe que sigui i amb capacitat de demanar la llibertat de tota la classe política que està engarjolada. És l'únic camí, ho dic perquè aquells que s'obstinen en tallar carrers i carreteres s'equivoquen i fins i tot compliquen encara més les coses. Puc entendre la ràbia i la tristesa, però precisament ara el que convé és posar una mica més de cap allà on fins ara hi hagut només rauxa. 

El parlament de Catalunya és reunirà per proclamar una unitat que no existeix. Els partits independentistes no es refien uns dels altres, i fins aquí s'ha arribat. La resta dels partits tampoc estan gestionant la situació de manera eficaç i per tant el país es veurà en la necessitat de fer noves eleccions el proper mes de juliol, tal i com diuen alguns que saben més d'aquestes coses. Aquest és l'únic camí que queda. Explorar altres vies és perdre el temps i deixar que el 155 continuí vigent ,així estan les coses. La ràbia i la tristor que viu el país, és un sentiment que m'entristeix veure, però tots sabíem que estàvem pendents d'aquesta escena. Sóc partidari de no perdre més el temps i deixar de fer coses que no serveixen de res. Tallar autopistes i carreteres no és la solució, sobretot quan la nostra economia depèn del trànsit de mercaderies. La vaga general que demanen alguns és una ficció que ara mateix no és viable. Convé serenor i una mica d'autocrítica. No he estat en cap moment motivat per aquest procés, però tampoc m'agrada el que veig. Cal posar primera i començar un nou camí, i caldrà rescatar a molta gent. Tothom és necessari.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.

39 anys d'èxits

Els de MIFAS fan avui 39 anys. Vaja, fem, perquè jo també en sóc. Gairebé sóc fill d'allà. En fi, que en fan molts i molt ben fets. És un model d'èxit que cal mantenir i cuidar. No sempre ha estat així. Malgrat la feina que fa MIFAS no sempre ha tingut el recolzament que es mereixia. Suposo que a la classe política i dirigent d'aquest país, d'aquesta ciutat i d'aquestes comarques no els ha emocionat massa que una entitat sigui forta i independent. No poder-la tocar, ni fer-la servir per interessos propis, quan aquest realment és l'èxit de la casa, és la bona marca que té. Per demostrar que això és així, MIFAS és una de les poques entitats, pràcticament la única que sent com és no té encara la Creu de Sant Jordi. L'han donada gairebé a tothom, fins i tot a entitats que només tenien un any de vida, a entitats que els seus fundadors eren més franquistes que el vell règim. Aquí nosaltres, amb veu alta i clara seguim i seguirem. Milers de socis fan que MIFAS es…