Passa al contingut principal

Puigdemont i les zones blaves, per Jordi Xargayó al DDGI

El pas de Carles Puigdemont per l´alcaldia de Girona va deixar autèntiques perles que no s´han analitzat prou per les circumstàncies que van envoltar la seva precipitada sortida. Una de les més forassenyades, per definir-ho suaument, va ser retirar la gestió de les zones blaves a una entitat social com Mifas per atorgar-la a una multinacional de Madrid, Setex Aparki.
Ho vaig criticar en el seu dia i el temps m´ha donat la raó. El consistori va vendre el canvi com el resultat d´un concurs públic. Mifas –van explicar– era millor en la proposta tècnica, però l´empresa madrilenya era superior en l´econòmica. Una altra societat, Saba, va titllar de «baixa temerària» l´oferta de Setex Aparki. Amb el temps, s´ha vist que era veritat. Però el problema real era que l´Ajuntament de Girona va primar una suposada millor oferta econòmica d´una multinacional de Madrid en perjudici d´una entitat social que va ser pionera en la inclusió social dels discapacitats; una entitat, a més, que gaudia d´una sòlida experiència en la gestió dels aparcaments. El resultat de tot plegat va ser la municipalització del servei dos anys després de la concessió, a causa del fracàs de la gestió.
Ara, cinc anys després d´aquell desficaci del govern Puigdemont, l´Ajuntament de Girona reclama 77.000 euros a Setex Aparki corresponents a la liquidació del contracte de gestió del servei. El mateix Ajuntament, primer amb la municipalització del servei i ara reclamant aquests diners, confirma el fiasco d´aquella irracional concessió. Això sí, ningú no ha demanat disculpes, ni ha assumit responsabilitats polítiques per un perjudici a la ciutat i a una entitat social senyera com Mifas. Sempre ens quedarà el dubte, perquè segur que mai es revelarà, de saber per què Carles Puigdemont va retirar la concessió a Mifas per atorgar-la a Setex Aparki. Escudar-se en el concurs no em serveix. Els nens no venen de París. Ni els concursos públics són el que haurien de ser.

Article Publicat avui diumenge en el Diari de Girona, 3 de juny de 2018, Jordi Xargayó és el Director del Diari de Girona.-


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Set anys del Ruth Vela

El Ruth Vela Gym fa set anys. Ja estan consolidades a la seva nova ubicació. Tenen bona clientela i cada dia millor. No és tampoc casualitat, tant la Ruth com l'Esther treballen molt cada dia, tirar endavant un negoci avui dia no és tant fàcil i, ho fan de manera brillant, amb gran professionalitat i entrega. El dia 15 de juny farà set anys que estan en marxa i a més amb grans èxits internacionals. La mateix Ruth sovint està convidada a l'estranger per participar en jornades demostratives de Kangoo. Que jo recordi en pocs mesos ha estat a Itàlia, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Irlanda i no sé on més, té agenda per unes quantes sortides europees més. És el resultat de l'esforç. Aquestes bones amigues fan els primers set anys i jo m'ho miro amb gran entusiasme. Per molts anys.

La Ruth a la Patagònia

La Ruth Vela i la seva tropa són els campions del Món de Kangoo i durant l'any 18 porta un grapat de viatges per tota Europa per fer demostracions i gaudir de l'espectacle que suposa veure-la com la balla amb això del Kangoo. Ara des de fa uns dies la Ruth està a la Patagonia, concretament a Comodoro Rivadavia i serà la protagonista d'unes jornades que s'anomenen Salta Patagonia. S'ho passaran la mar de bé i descobriran a una fantàstica Ruth en acció. Quan torni els espera Milà, on hauran de revalidar el títol de campiones mundials. Segurament no serà fàcil, més que tot perquè la competència és forta, però segur que triomfaran. De moment la tenim ballant gairebé al Pol Sud; allà és primevera i enguany més que mai.

39 anys d'èxits

Els de MIFAS fan avui 39 anys. Vaja, fem, perquè jo també en sóc. Gairebé sóc fill d'allà. En fi, que en fan molts i molt ben fets. És un model d'èxit que cal mantenir i cuidar. No sempre ha estat així. Malgrat la feina que fa MIFAS no sempre ha tingut el recolzament que es mereixia. Suposo que a la classe política i dirigent d'aquest país, d'aquesta ciutat i d'aquestes comarques no els ha emocionat massa que una entitat sigui forta i independent. No poder-la tocar, ni fer-la servir per interessos propis, quan aquest realment és l'èxit de la casa, és la bona marca que té. Per demostrar que això és així, MIFAS és una de les poques entitats, pràcticament la única que sent com és no té encara la Creu de Sant Jordi. L'han donada gairebé a tothom, fins i tot a entitats que només tenien un any de vida, a entitats que els seus fundadors eren més franquistes que el vell règim. Aquí nosaltres, amb veu alta i clara seguim i seguirem. Milers de socis fan que MIFAS es…